Consulta

 Encara no li he enviat.

Ara no volia que m'amargués el cap d'any la seva resposta (o falta d'ella). 

L'any que ve.

Any nou, vida nova...

Quan s'acosti el moment de veure'ns.

Serà una merda perquè ara és quan ella tornaria de bones, com descansada i disposada a estar normal fins que tornaria a comportar-se com una idiota de merda amb mi.

Avui he consultat a dues persones que la coneixen i que veuen les coses igual que jo les veig, o sigui, que també les veuen, vaja (la meva confessora últimament a la feina i la meva còmplice que va marxar després del primer curs però que continua al lloro de la història, clar). Els hi he preguntat què pensaven sobre l'episodi que em va detonar, l'obra de teatre de felicitar ostentosament a la seva super amiguíssima llum de la seva vida i crisol de la seva existència a qui li agraeix supremament i públicament el seu suport en tot aquest temps que ho ha passat tan malament...(perdó...és que em poso malalta). 

Val.

Doncs els he preguntat si creien que tenia algo a veure amb mi. La primera m'ha dit  que creia que no però que creia que G. actuava raro i com amagant moltes coses (no ho sap prou). i la Còmplice m'ha dit que ella creu que sí, que fa coses per fotre'm  a mi. Perquè em dolguin, concretament ha dit. 

Prou.

És que segueixo pensant que ja no hi ha volta enrere de no ser que G. m'ho demanés però com que no passarà...estic tranquil·la. 

Em costarà però ho aconseguiré.

Em fa mal perquè, havent intentat fer-ho bé, al final ho he hagut de fer de mal rotllo, molt dolguda i molt enfadada. I així no és com volia que acabés jo la cosa però mira, no depèn només de mi. 

Només espero que no em dediqui més obres de teatre, sisplau. Que faci la seva vida i jo intento fer la meva i punt, per molt que se'm trenqui el cor.

I per molt que quan se'm baixa l'enfado crec que no podré i encara sento que l'estimo fins l'infinit.

I no sé què passarà quan la vegi malament, o quan jo tingui un dia tonto i m'estovi o quan...jo què sé. O quan ens veiem i ens haguem d'abraçar, perquè a vegades ens passa. 

Tot serà tan merdós com l'últim dia?

És l'única opció que m'ha deixat. 

Tinc el cor trencat i molta tristesa en alguns moments, però alhora sento com una nova esperança com de no estar esperant res d'ella i no haver de tenir-la en compte...que alhora em torna a entristir.

Mireu que fins i tot estic fent propòsits d'any nou, cosa que mai faig. 

Necessitaré la col·laboració del meu exèrcit d'amigues i persones que em fan suport i estic segura que la tindré. 

I aconseguiré "oblidar" G.

Oblidar no...però ja m'enteneu...

Oblidar no.

Finale

 Bueno, bueno, bueno...tampoc prometo res...

Però estic molt decidida a allunyar-me de G. d'una vegada per totes però abans li vull DIR.

Perquè si ella no em deixa anar, no puc. 

Li diré que és hora que ens deixem anar. Bueno, entraria en diàleg sobre aquest plural però no crec que ella hi estigui disposada. 

Ja prou.

Ja no queda res que li pugui oferir i ella m'està oferint una merda punxada en un pal i un desagraiment i una falta de respecte que crec que no em pertoquen. 

Així que ja n'hi ha prou. 

Entenc que estigui malament...però és que això no és cosa meva. 

Al gener aniré amb l'actitud que JA HE ANAT més d'una vegada però com que aquest cop li hauré dit...espero que vagi diferent. 

Hi ha molta gent a la feina i hi ha molta gent al món. No em necessita per res, com ha quedat demostrat ni li afecta en res el que jo faci (sembla que només li afecta quan no ho faig) així que en principi la seva vida seguirà igual (de merdosa). 

Tinc el cor partit. I això que ara no la veig. Sé que serà igual de dur que l'últim dia va ser. 

Un infern.

Tot el dia esquivant-la i partint-se'm el cor. Vaig marxar sense dir-li adéu ni bon nadal ni res. Surrealista total. 

Després em va escriure (claro) i em va dir que les meves raons tindria per evitar-la però que de totes maneres bones festes. 

Li vaig dir que igualment i em va dir que per ella  no serien bones festes perquè una mare és una mare.

Tota la raó del món que té, pobreta meva, no cal que em parteixi el cor encara més recordant-me la situació duríssima i tristíssima que està passant. També m'ho podria dir quan li pregunto o...jo què sé. No entenc que m'ho hagi de dir en aquest moment. 

Però això no justifica el tracte de merda ni el desagraïment que estic rebent. 

He redactat i re-redactat el missatge que li vull enviar, però clar, no ho volia fer els dies de nadal...

Se m'arrenca l'ànima de que ho pugui estar passant tan malament i sola...però ella ho ha triat. Bé, potser no està sola, potser no se sent sola...però em dol que estigui allà...sinmigo...perquè sé que m'estima i li importo. 

Però ja no pot ser. Amor. 

Decisions

 Vam continuar parlant.

Li vaig dir que gràcies per dir-m'ho. 

I em va dir que és que és això: que si estava malament amb ella li havia de dir a ella...sí, clar, ara va de comunicativa...si el problema és que sento que no puc parlar amb tu, com vols que parli amb tu?

I que altra gent em podia donar consells equivocats. No sé...

Li vaig dir molt ben dit que  si em sentia incomunicada se'm feia molt difícil  parlar amb ella i que per això dels consells...que jo faig el que jo crec (i puc).

Després de parlar moltíssim amb les meves amigues estimadíssimes salvavides...i no seguir els seus consells sinó pensar jo per mi mateixa....

Vaig redactar un protocol per subsistir aquesta setmana. Per mi mateixa. 

En realitat ja ho he fet, ja he estat en aquest modo, el que passa és que ella no ho ha respectat.

Sense anar més lluny, al principi del tercer trimestre del curs passat...el que vull dir és que no fa tant...vaig arribar en aquest modo. Que va ser quan gairebé va embogir anant darrere meu...i em cridava d'una punta a l'alta que què em passava i fins i tot li vaig dir no, és que què et passa A TU? No sé exactament com em va fer sortir del protocol però va ser quan al final em va regalar un llibre per Sant Jordi...i al cap de res ja estava passant un altre cop de mi com de la merda...

No, prou. S'ha acabat. No penso tornar a passar per aquí.

Jo vaig en pack, jo soc així i no pot triar això sí això no: ara estigues al meu costat, ara no. Però estigue-hi així i aixà no. 

No.

O tot o res.

Això no havia estat mai en disposició de pensar-ho.

Jo soc tot això. No menys.

Si no li agrado que no em vingui a demanar res. 

Em moro de pena.

Però ja ho he fet i he estat bé: estar allà amb ella sense fer-li cas. Esquivant-la i sense que m'importi el que fa o deixa de fer.

Si s'acosta...puc dir el que  m'agradaria fer però no què faré perquè després reconec que té una capacitat infinita de donar-me la volta. Que amb qualsevol cosa em cauen les calces a terra...

Però si s'acosta m'agradaria dir-li que què vol. Simplement això. Què vols? Què vols de mi? Tot i que molt probablement no em contestaria. Jo què sé, mai li he preguntat.

No pot ser que quan decideixo allunyar-me d'ella li entrin unes ganes irrefrenables de compartir la seva vida amb mi i quan estic allà passi de mi i ni em miri a la cara. Que no, home, ja prou. 

O tot o res. I no em refereixo a que siguem nòvies ni res, eh? Ni amants...

Simplement que jo soc com soc i estic com estic.

No em pots anar activant i desactivant com a tu et convingui. 

Ara fes-me cas. Ara no me'n facis. Ara preocupa't per mi. Ara no te'n preocupis. Ara escolta'm. Ara no em preguntis.

Soc

Un

Pack

O tot o res.

D'altra banda aquesta setmana he redactat per a les companyes de feina que saben de què va la història un altre protocol.

Entre moltes altres coses que tenen a veure amb mi, els he demanat que no odiin G. (a mi em passa, odio a qui fa mal als meus amics...) i que la cuidin. Que si volen fer algo per mi, facin això. 

Avui hem sobreviscut en el modo "tu allà i jo aquí". Però també s'ha de dir que no m'he quedat a dinar per coses logístiques.

Quan he sortit de la feina no sé si ella era al seu cotxe perquè li estaven arreglant una cosa. No he mirat. He fet veure que no ho veia. 

Tinc tot el protocol redactat però no cal perquè ja ho he fet, només m'he de tornar a posar en el mood. És fàcil. Trist però fàcil. 

Només espero que ella em deixi.

I els guionistes també perquè avui ens hem vist a l'autopista però és que hem circulat en paral·lel i ens hem mirat als ulls i tot amb mig somriure. Ha sigut la màxima comunicació que hem tingut. 

Va.

Només queden 4 dies més amb dinar d'empresa i amic invisble inclòs...Uf.

Confio en les meves amigues de la feina per sostenir-me. I en les amigues de fora per parlar i entendre'm i ajudar-me a pensar i desbloquejar pantalles noves. 

Com aquesta de "o tot o res". Pantalla desbloquejada. 

S'ha liat

 No he pogut aguantar tota la setmana. Dimecres estava fatal, dijous no hi vaig anar per coses que tenia i ahir, divendres vaig petar. 

G. continua fent ostentació quasi ridícula ja de la seva SUPER amistat amb S., no entenc...m'explota el cervell. No dic que no puguin ser amigues. Suuuuuper amigues, les millors amigues de l'univers que han existit mai però cal escampar-ho als 4 vents?? Quan G. és una persona discreta que manté la seva intimitat i no és d'aquesta manera? I no és per dir però S. igual...jo no sé com li està sentant...ara mateix no li preguntaré perquè no tinc el mood però...és que em fa la sensació que fins i tot li ha de molestar de no ser que vulgui també fer aquesta ostentació per alguna raó que desconec. 

Ahir em va explotar el cap. Era l'aniversari de S. i bueno, va penjar una story amb la seva cara de primer pla amb un text super d'agraiment perquè clar, li fa taaant de suport i l'enten taaaaant i ho ha de saber tothom, es veu. Tota la resta de coses de la seva vida si no ho sap ningú, millor però això sí. 

No entenc res. 

Total que vaig petar i no podia parar de plorar i al final la directora em va dir que marxés perquè és que així no podia estar. 

A la tarda G. em va preguntar que com estava i que què passava. Com dient...va, en sèrio. 

M'ho esperava i no. No vull haver de petar d'aquesta manera per tenir la seva atenció o perquè li importi algo del que em passa. 

Primer no sabia  ni què dir-li però al final li vaig dir que la trobava a faltar i que sentia que no ens comunicàvem i que ho fèiem amb ràbia. 

M'acaba de contestar.

Que no vol tenir conflictes ni res que la desestabilitzi i que posa límits amb mi i amb tothom. I que no està enrabiada ni enfadada. Que necessita tranquil·litat i pau en aquests moments de la seva vida.

No entenc que sigui una resposta al que jo he dit però suposo que és una resposta a per què està així amb mi i amb tothom, segons ella. 

Perquè necessita pau i no vol conflictes ni malentesos. D'acord. Si ella ho diu m'ho hauré de creure i respectar-ho.

És una manera de dir que la deixi en pau. 

Continuo sense entendre què té a veure amb lo primer que he posat però he d'entendre que una cosa és una cosa i una altra és una altra i que no té res a veure. 

Diu que situacions com aquesta (com quina?) li creen molta incomoditat.

Suposo que la "situació com aquesta" és la meva existència.

I sobreentenc també amb el missatge que en realitat, efectivament. li importa una merda com em senti jo. 

Què passa és com dient, deixa de liar-la. 

No sé. Ara pensaré una estona més però crec que li diré que dilluns em faci una abraçada i que ja ho oblidem tot. Parlarem de coses de la feina estrictament necessàries i per part meva tindrà tota la pau que necessiti perquè m'allunyaré d'ella d'una vegada per totes. 

Tinc una sensació molt forta de que s'ha acabat d'una vegada per totes.

El que no sé és si podré suportar aquesta tristesa. En realitat ja he passat per estar tristíssima i veure-la cada dia "com si res"...així que suposo que puc tornar a fer-ho. 

Estic agraïda al meu cos i a la meva emocionalitat que em van fer petar i no continuar "com si res" perquè això és algo que no suporto. Almenys he dit com em sentia. 

Bueno, deixo aquí el post...vaig a processar. 

Polsera

 Des del principio de los tiempos porto al canell una polsera (una goma d'aquelles d'espiral de plàstic) que era de G. i casualment em va anar a parar a mi. Em serveix per sentir-me connectada ella. Un objecte totèmic, com diuen...També em serveix com a objecte anti estrés. La porto sempre. Al principi me la treia a la nit. Me la treia de vegades, quan em volia allunyar d'ella o pensava que s'havia acabat tot (ho he pensat tants cops que ja no té cap mena de credibilitat). Però fa...més d'un any que la porto sempre. Per dormir, per dutxar-me, per anar a la piscina...pensava...si la perdo que la perdi, si es trenca que es trenqui...però no es trenca ni la perdo.

Total.

Que avui no sabia com arribaria (jo) a la feina però a part de que he arribat una mica tard (coi d'embús) i això ja em fa anar del revés tot el dia.

Pel camí li he enviat un missatge per aviam com anava per la carretera. No m'ha contestat, esclar, no fos cas. Quan ha arribat m'ha dit que ja havia arribat. Bueno. Passo ja de comunicar-me amb la paret. Ja sé que hauria d'haver passat fa molt però crec que ha arribat el moment. Almenys de moment. I sempre dic que hauria de fer algo molt groooos perquè tooooorni i no sé què passa que sempre passa. Bueno, potser ara no. Lo pitjor del cercle viciós és que s'ha de trencar quan va bé. Quan s'acosti dir-li: no. Quan passa el que vols és quan has de parar. Quina merda.

Tornant a avui. Quan finalment he vist G. ha sigut fredíssim. Està emprenyada per la conversa (ella i S.) i tenen una actitud que com ha dit la meva confident sense que jo li digués res (o sigui, li he explicat com em sentia i què havia passat més o menys amb la conversa)...doncs tenen una actitud que és com fotre's de nosaltres. Fotre's de mi. Fer veure que estan tan bé i jo estic feta merda. 

Jo he estat fatal. A la que em parlaven les que més o menys sabien de què anava començava a plorar. No suporto més aquesta actitud.

No suporto pensar que està feta merda per dins (i "no està per cantar nadales" com ha dit) i està alegre com unes castanyoles i tot li suda per davant i per darrere com si va tota untada de mantega del cadí.

Tot li suda però en canvi jo li faig ràbia. 

No m'explica res. No li explico res. I el que li explico em contesa "ah, sí?" com dient...m'importa una merda. 

No vull més. Estic fatal.

Jo no volia tenir aquesta conversa. Però potser ja ha anat bé per saber com està la nostra comunicació. No està. G. no hi és, la trobo a faltar i ja fa molt de temps. 

Bueno, al mig hi ha com bombolles de comunicació però que no construeixen res. 

Avui mirava el xat i abans que tornés de la baixa (fa un mes i mig...aviam, tampoc fa tant) estàvem parlant alegrement de que estava nerviosa per venir, que semblava que comencés a un lloc nou i m'enviava caretes amb un petó amb un cor...

Com he de saber jo amb quina G. estic tractant a cada moment? 

Estic fatal, en sèrio. 

I per què us parlava de la polsera?

Doncs perquè aquesta nit passada no podia dormir (sí, jo no puc dormir i elles estan tan bé que no es pot aguantar) i al final me la vaig treure i em vaig sentir alleujada. La vaig deixar dins del llit i aquest matí no me l'he posat. Quasi ni hi he pensat i no he notat que no la duia. 

Peeeerò...

Quan he arribat a casa he anat corrent a posar-me-la i m'he sentit TAN BÉ. 

M'ha entrat una caloreta, com si m'hagués retrobat amb ella. Amb la meva G. La que no veig. 

I he pensat que el que no vull que em robi és el dret de somiar amb ella. Vull somiar amb la G. que no veig. Que potser no existeix? Bueno, jo crec que sí. Amagada i protegida per mil capes i una capa de mantega del cadí perquè tot li rellisqui. 

Estar enamorada d'algú que no està en aquest món, en realitat.

És llavors quan em sento vídua. 

I vull estar trista i només somiar en ella. 

Soc tan idiota...

Ara vull portar la polsera només quan no estigui amb ella.

Perquè aquesta "ella" no és ella. No és la meva G. 

Però ella també és això. O sigui que...

La conversa

 La Conversa va anar com el cul. 

I efectivament era super mala idea tenir-la just abans de marxar de pont. Almenys per mi.

A G. li va absolutament sudar tot i, com sempre passa amb ella, intentes parlar d'una cosa i acabes parlant d'una altra. Té una capacitat de fintar...impressionant.

L'altra, que per la vostra informació és la que va saber del meu enamorament perquè em va pillar, bàsicament...Diguem-li S. perquè està prenent molt de protagonisme.

Doncs S. es va desmuntar i va estar tota la reunió plorant (ella, la insensible, doña perfecta, la que tot li va TAN bé). És una cosa de feina, és una cosa que li va malament i la directora, la exdirectora i jo ho veiem i la reunió era per parlar de què passa. La seva actitud és com de "jo ja no sé què més fer i ja passo". 

El cap de setmana jo sense poder dormir pensant possibles solucions o canvis i li pregunto com està  i em diu que "molt bé". Val·leee.

I G. tres quarts del mateix, el que passa és que la seva situació laboralment parlant és una altra. Però l'actitud de desídia és la mateixa. No sé com dir-ho...en fi, és igual, coses de la feina. 

Ah, i S. dient, a sobre, sants collons, que des de principi de curs li estava costant la feina i tal perquè trobava a faltar G. Hola? És jo? Jo no tinc els collons de dir això, que per culpa de trobar-la a faltar no estic connectant amb la feina. HOLA???? És que em sembla fortíssim. Tot i que estic començant a entendre els seus episodis de gelos i la seva insistència en dir-me que no tinc res a fer amb ella...no dic que S. senti res per G., clar que no perquè  son del club de  les "som ultraheteros i sempre ho serem", però sí que estigui gelosa i no vulgui que G. estigui per mi sinó per ella. Jo què sé, la gent és molt rara, al final tot és una qüestió de poder i d'estatus social...jo què sé, jo em perdo...jo només sé el que sento i el que vull i que estar al costat de G., literalment, em calma. I sento que, independentment de tot, a ella també li passa i punt. Abraça'm i calla. 

Bueno...tinc la sensació que m'estic explicant com el cul. 

Anant a les coses que m'afecten: estic molt trasbalsada. Avui he enviat un missatge a G. però bueno, continua sent el xat GPT infinitament. 

Demà veurem, jo què sé. 

De totes maneres, i canviant de tema, G. continua molt rabiosa amb mi i cada dos comentaris un és amb ràbia...i "de broma"...però amb ràbia, amb molta ràbia i noto que se li escapa, que m'ho diu quan no m'ho vol dir, que la ràbia li sobreeixeix. 

Tinc moltes ganes de dir-li que deixi d'abocar la seva ràbia sobre meu perquè sento que estic aguantant algo que no és meu. No és culpa meva existir.

És com li vaig dir jo a ella un dia "pots parar d'existir? Pots parar de ser tan sexy?". 

Doncs sento com si ella em digués "pots parar d'existir? Pots parar de connectar-me amb el meu món emocional?". 

Doncs mira, no. 

"Alardejar"

Em sento molt estranya i distant. He marxat sense dir-li res sense motiu aparent...no sé, tinc sensacions molt estranyes i dubto de si son reals, de si venen de mi, d'ella o què passa. 

He tingut la sensació que, G.,  parlava massa en veu alta del fet que enviava missatges i coses a la seva suuuuuper amiga...perdoneu el rintintin...de la que estic més gelosa perquè és amb la que G. alardeja...vale...no es diu així...uf...presumeix...no no, perdoneu però no té el mateix sentit, així que G. ALARDEJA de que son tope amigues i tenen tope de confiança com dient i amb tu no, o com dient...com tu fas amb altra gent...

Per una banda penso...quin sentit té tot això? Però per una altra ho sento tan real...

Com si em tornés la pilota quan jo dic en veu alta cridant perquè ho senti (ara no, perquè estic afònica) algo referent a la meva instastory (perdoneu però em fa massa gràcia aquest terme) perquè sàpiga que en publico i no les veu. 

D'acord. La primera dolenta soc jo. No, la primera dolenta és ella que m'agafa i em deixa quan li convé. 

Joder, jo què sé, abans em sentia com fresca i innocent...ho trobo a faltar. 

Tot està massa viciat, massa poc parlat, massa suposat i sobreentès.

I no entenc per què ens continuem apropant així i mirant-nos així i sento els cossos pendents l'un de l'altre. Sí, la sento pendent de mi. En alguns moments dubto de si m'està mirant quan jo no la veig. Però potser res d'això és real.

Estaré embogint ja del tot?

També he notat clarament quan passava de mi com de la merda. I ara no ho sento així. 

Aprofita la mínima ocasió per tirar-me xinites...per què està tan enrabiada amb mi? Per què no passa de mi? Potser només és una qüestió de poder dintre de la feina mateix i jo com a persona li importo una puta merda i per això sé que quan no treballem juntes no serem absolutament RES. 

Estic trista, decebuda, em sento impotent i tinc molta por.

Molta. De la conversa de demà. A més per què ha de ser demà? Just abans de marxar de pont? No li podré dir res en tots els dies i segur que ella tampoc no em diu res de res. He d'estar després 4 dies i mig sense saber absolutament RES d'ella?? No hi estic d'acord. No vull! 

Em fa molta por que es trenqui tot per sempre més i no quedi res on agafar-se. No vull estar sense tu, amor...no vull. 

No vull destorbar-la, no vull dir-li coses que no vol sentir ni alterar-la ni dir-li que hi ha coses d'ella que no  m'agraden o que no em semblen bé. 

Ho porto malament. Porto malament dir les coses.

Suposo que els guionistes m'estan preparant aquest scape room...

NC. m'ha dit que demà vindrà...necessito una abraçada seva com l'aire que respiro. 

Estic cagadíssima i confio sota zero en mi, en la conversa, en el procés i en res. Vull plorar i patalejar. 

I a sobre la conversa de demà és també amb la seva super amiga perquè encara siguin més elles dos i jo i la directora l'enemic. 

No jugooooooo!!!!

Conversa

 He de tenir una conversa incòmoda i de mal rotllo amb G. referent a la feina. Per sort no he d'estar jo sola, sinó que és la directora qui ho diu però em fa molta por.

O sigui, és d'aquell tipus de por que

1) No puc evitar perquè no hi ha per on passar.

2) En realitat ja em va bé perquè son coses que he de travessar. O sigui, no vull no fer-ho (tot i que ho he intentat...no ha colat). 

Ara, estic cagadíssima.

Tinc por que s'enfadi (tot i que siguin coses de feina, és d'implicació personal, la conversa), que m'ho faci pagar, que ens distancii, que es tanqui encara més...

Però en realitat el que em fa més por de tot sabeu què és? Que no canvii res. 

Això és el que em fa més por d'aquesta conversa i de tot en general...així que...vaja, com ja faig, però penso posar tota la carn a la graella. Si ha de saltar tot pels aires que salti, però jo no em quedo aquí, en aquest encotillament. Si s'hi vol quedar ella vale,  però jo surto. 

Vull que s'enfadi, que m'insulti, que em pegui, que patalegi, que em retiri la paraula i que em miri amb odi...però no suportaré quan tot es quedi igual (que és el que passarà) però fins i tot encara més fred que ara si és que això és possible. 

Després de la setmana passada d'esverament, aquesta setmana està molt freda. Bé, i jo a sobre que estic afònica...

Però no puc parar, és una constant, no puc parar de notar la nostra connexió física. No puc parar de sentir com els nostres cossos s'atrauen literalment. Em fa fins i tot mal. 

Estat, un altre cop, de "abraça'm i calla". Fes-me un petó i calla. Fem l'amor i calla. No en parlem. Però fem-ho. 

Quan es gira d'esquena a mi (ahir) i es comença a pentinar, a passar els dits per entre els cabells o a enrollar-se'n un al dit. I sembla que em tira purpurina. És que no puc parar de mirar-la, m'és igual qui em vegi. Em sento com si m'està fent un sortilegi, com si fos una serp encantadora d'aquestes de les pel·lícules...ploraria i tot. 

Quan volia agafar un plat i l'he abraçat per darrere, i he sentit l'olor de la seva caputxa...Què és aquest sentiment? D'on ve? Per què està aquí encara? No em quadra amb res de la realitat ni amb el moment que estem vivint. Només que no puc parar de desitjar abraçar-la. I ella allà...tota Frozen...

Quan ha anat a deixar el plat i ha tornat a la cadira del meu costat i ha arrepenjat el colze a la meva...M'és igual el que passi, només vull que ens abracem. 

I com li he dit a la ex-directora...pega'm. Pega'm un calbot...perquè malgrat TOT...quan la veig em poso contenta. 

4 coses

 Ai, se m'acumulen els temes.

1) A. Hem estat el cap de setmana juntes. I...no ha fluit. El feeling...no hi era, no sé, per cap de les dues parts. Va tornar a aparèixer al trajecte de tornada...aviam...ara ja no cal. Hem estat super bé i que m'encanta i és super cuqui però feeling? No. En fi. Cosa que em porta al punt 2, va, que així queda enllaçat.

2) No em flueix l'energia sexual. Sento que la sexualitat no flueix per la meva vida. Potser sembla que amb G. sí però està tot tan encotillat i encallat que no m'estranya que no flueixi. No flueix. Tot en la meva vida és molt guaaaai, molt amoróooooos, molt tal i qual i pasqual però sexual?? No. Gens ni mica. O és que G. té tota l'energia aquí acumulada i no la deixa fluir per mi i per la meva vida? Què m'estàs fent? Així arribarem al punt 3

3) Ja faig bé, ja...de fer la meva vida a part d'ella (G.). Em fa molta pena però és el millor que puc fer. Perquè no puc estar pendent del no-res en què em té ficada. Ja m'ho va dir ella mateixa fa molt de temps "una història que no avança com tu voldries" o una cosa així. Exacte. Així que cada cop que no li dic algo, no li comparteixo algo, no la tinc en compte per a alguna decisió o marxo sense dir-li res (com avui) penso...faig bé, estic fent bé...però em moro de pena. 

4) Sabia que m'oblidaria del punt 4. En un moment he pensat: vale, son 4 coses però segur que alguna se m'oblida. I sí. Deixeu-me pensar. 

Bé, no sé què era però G. no m'ha preguntat per A., com ha fet tothom, naturalment, no fos cas que algo fos NORMAL i em pogués confirmar que la seva actitud és la d'una amiga. Sempre ha de ser tot raro i confús. Doncs deu ser que ella és així. Es veu que la gent no canvia, segons diuen. I la FROZEN ara està super apoltronada a estar normal i a que res li afecti ni l'alteri. Doncs molt bé.

Això sí, que no faltin les indirectes i els petits roces i els cops de colze (figuradament parlant) per seure al meu costat. Bueno, al seu lloc que casualment és al meu costat i que segurament no és per això que vol seure allà. I que hagi d'agafar imperiosament una cosa que hi ha en un moble que tinc davant de la meva pelvis. Quasi em fica mà, si fins i tot li he dit: escolta, no em fiquis mà. I després un altre cop. Allò de aparta un moment...no...millor em trobo la seva mà quasi al cony...Uf. Això entra en contradicció amb el punt 2? No, precisament és el que té empresonada la meva energia sexual

I molt dir que envii fotos del viatge però en penjo als estats de watsap i no les obre, clar, clar...sobretot, que res sigui normal, no fos cas que es pugui entendre. 

Estic enfadada un altre cop amb G. per ser tan indiferent quan vol i molt molt trista. 

He estat molt a gust amb A. i em dona una sensació de carinyitu...que potser és falsa i sobretot NO és sexual però m'agrada igualment seure amb ella en un seient d'aquells de l'autobús més amples del compte totes dues juntes i arrepenjar el cap a la seva espatlla un moment. Hem quedat que la pròxima "cita" és per mirar una pel·lícula (una en concret). Em fa ilu com que quedem "per la pròxima". Continua sent el meu anti-ligue. 

Fins demà tonta del cul (G.).