Abraçades

 Doncs per acabar-nos de comprar una posera igual, està un poquito rancia mi niña...

Trobo a faltar abraçar-la perquè és com que no tinc motiu i clar, jo la vull abraçar sense motiu i...va a ser que no...bueno, a vegades ho faig però ara la noto distant físicament. O potser ho estic jo, no ho sé. Ni sé per què. 

Clar, és que a vegades oblido que no tenim la relació que jo voldria 

Estic farta d'estar a la feina amb ella, ja no em serveixen excuses per veure-la, necessito anar més enllà (i no puc, clar), necessito que em porti a un racó i fer-nos petons i necessito veure'ns fora de la feina i parlar d'altres coses i sense tants ulls que ens mirin tota l'estona. 

Estic una miqueta agobiada, necessito les seves abraçades i clar...no les tinc...moooooc.

Necessito enviar-li un missatge quan plegui i dir-li que necessito abraçar-la i fer-nos mimos. 

Necessito enviar-li un missatge a mig cap de setmana i dir-li que com va i què fa. 

Necessito parlar-li de les nostres coses o estar en silenci i deixar de tenir converses d'ascensor i buscar temes per parlar-li i que no se'n vagi encara del meu costat. 

El que m'agrada, també, és que puc imaginar-me sentir tot això per una altra persona, tot i que ara mateix només la vulgui a ella (only you màxim) i no em pugui imaginar qui.

O sigui, que puc com extrapolar el que sento per ella i quedar-m'ho. És meu. 

Alhora...quan la veig, quan entra al meu camp de visió, el món es transforma i és com si veiés una aparició, i aquella sensació de que tot està al seu lloc. Soc més feliç sempre que et veig venir...

Necessito dir-li el que sento per ella (un altre cop) i el que noto. Però no dir-li "sento algo per tu" sinó dir-li concretament, com quan li enviava notetes...

Necessito dir-li "quan et veig, quan entres al meu camp de visió, sento que tot està al seu lloc". "M'ofego en la teva olor i m'hi vull submergir". "Tinc ganes d'estar amb tu només perquè sí". "Vull que m'expliquis coses de tu, i no vull que m'expliquis coses a mitges com teories i adjectius i coses que t'ha d'explicar l'altra i que jo no puc saber què son". Vull que confiis en mi i que no tinguis por i que no es quedi tot a mitges.

I vull no tenir por jo tampoc, no sé ni de què. De què tens tanta por tu, que no et pots deixar anar i sempre has d'estar frenant i tibant les regnes enrere??? A vegades et fotria una bufetada. 

Vull que peti tot i que surti tot, vull dir-t'ho tot i que m'ho diguis tot, no m'empasso lo de que no hi ha res a dir, a la merda ja. Continuo emprenyada.

Guionistes?

 Els guionistes...van d'un cantó a l'altre, de veritat...clar que...nosaltres col·laborem bastant, perquè vaya dues, últimament.

Aquesta setmana hi ha hagut unes quantes converses i coses i bons moments de complicitat i uns quants petonets, com sempre, per la meva part, bàsicament...

Bueno, normal, diguéssim. 

Vam tornar a treure el tema de la meva estimada i enyorada còmplice a qui no paro de trobar a faltar i després de tornar-me a fotre la bronca perquè ja està bé i ja s'ha d'acabar... G. em va dir que no entenia l'actitud d'ella, que per què es comportava amb mi d'aquesta manera...uiiiiii, que estàs gelosa!! Li vaig dir.

Nooooo no no no , no és això. Però jo tinc una teoria (diu), però no te la penso dir. Te la diré quan marxi d'aquí.

No hi ha cap teoria (em diu al dia següent). Però n'hi ha una, ho sabeu, oi? El que no entenc és quina és. Perquè no serà que l'amiga còmplice  està enamorada de mi, que no és el cas. Ni jo d'ella, com es pensen algunes persones. 

La meva còmplice i jo estem flipant (naturalment li vaig explicar ràpidament). Ella opina que la que està pillada de mi és G. 

ATENCIÓ! Moment històric!! Primera vegada què algú que la coneix reconeix que pot haver-hi alguna cosa per part seva!! Tot i que ho diu ara que no la veu...i només sap les coses a través de mi (que les distorsiono?? Jajajaja, mai ho sabrem).

Total, ahir divendres ella estava molt sosa. Què et passa, li dic, estàs toveta? No, només que vull marxar ja a casa meva. 

Però jo li faig mimos igualment. I quan me'n vaig em diu que per què no pot marxar ella en comptes de mi (jo plego abans), que per què no li canvio. I li dic que  jo li donaria tot el que ella vulgui, però que no puc. Li dic davant de tothom, apropant-m'hi molt, quasi tocant-li la mà, sentia la seva escalfor. M'és igual el que la gent pugui pensar o dir. I sembla ser que a ella també. 

Tornant a l'apassionant món del llenguatge secret de les storys...ahir al vespre la mira; últimament és estrany que la miri a la nit, però de vegades sí. De vegades la mira al matí, de vegades a la tarda. Algun cop no la mira en tot el dia. 

Doncs ahir al vespre la mira. Jo ja em quedo contenta amb la meva dosi de droga diària (veure la seva preciosa carona preciosa al costat del seu preciós nom preciós). Fins aquí. Tot normal.

Aquest matí em llevo i tinc un missatge seu contestant-me-la (perdoneu però...és que l'ha anat a buscar...no podem perdre'ns aquesta dada, bàsicament perquè em fa il·lusió). 

"La vida es ahora, no más tarde". Deia la meva story. Sigui com sigui, és ara, vaig afegir-hi jo.

Aquesta frase la tenia jo al meu estat de watsap i ...(i posa un icono d'una cara pensant). diu el seu  missatge. 

L'estat de watsap que és l'únic lloc on posa coses interessants de vegades. S-F, té posat ara. Què vol dir? No se sap. 

...i què? Li pregunto. Jo me la recordo molt sovint, dic. 

I m'envia unes polseres de cuir amb la frase impresa. La vida es ahora. Comprem-nos-la, li dic.

Jo me la compro, quin color vols. diu. 

Hola?! Guionistes! Us trobeu bé? Tot bé a casa??

Matí surrealista en què de cop ens acabem de comprar una polsera igual amb aquesta frase que jo he penjat. 

Quan porta no sé quant de temps sense contestar-me els missatges. Que jo ja li feia catxondeo i tot (visca l'humor). Dimecres va al metge per una cosa i li dic, bueno, ja t'ho preguntaré dijous, perquè com que no està de moda contestar. I riu. Bueno ,fa aquell somriure trapella. Joder...la mare que la va parir. 

Jo que aquest matí li anava a fer la broma d'enviar-li un missatge que digués "bon dia!! Marcar como leido". Però bueno, ja me la guardo per dimecres, si en aquell moment em ve de gust, clar. 

Jo que ahir estava dient que estic molt tranquil·la, que els seus anars i venirs ja no m'afecten tant, que jo vaig a la meva. Jo que ahir la veia contrariada i absent i tot i així li anava dient coses i pensava...si em vols enviar a la merda ja ho faràs, jo què sé, a tomar pel cul.

En fi. Així anem. 

Col·leccionant moments. Tot i que sembli una frase motivacional cursi, ho dic en sèrio, perquè m'estic mentalitzant de que quan se'n vagi s'haurà acabat tot. Com un amor d'estiu. 

El meu dia

 De vegades escric per desfogar-me, per espantar els dimonis, i ho faig molt en el mòbil en el meu super xat "jo mateixa", escric per mi i escric com si li digués a G. quasi sempre...coses que igualment no li diria mai...perquè formen part del meu procés intern, no són per dir a altres persones, diguéssim, almenys així en calent.

Però avui escric per recordar el dia d'avui que ha sigut absolutament preciós, estic flotant, i no perquè n'esperi res, simplement el gaudeixo i l'agraeixo. 

G. està poxita...la seva mare està malalta i estan en converses amb metges i pinta malament...ha passat per totes les fases amb mi...i jo també...des de no fer-me ni cas, a la mala llet, al catxondeo màxim per treure tensió fins a les abraçades i les llàgrimes. 

La setmana passada em va fotre la bronca perquè no paro de trobar a faltar la meva còmplice i G. diu que ja n'hi ha prou, que hem de passar pàgina i sortir del bucle (no ho pensem fer); però jo no em vaig arronsar i he continuat defensant els meus arguments sobre sentir i travessar les coses i fins i tot li vaig dir, ja en catxondeo, que tenia gelos perquè jo tenia sentiments i ella no. Quasi tot el rato parlant en plural perquè es va recolzar en la seva companya (la companya que em va pillar l'any passat (si voleu, AQUÍ teniu la referència) i jo els hi deia "a vosaltres" i tal però en el fons em referia a ella...i ho sabem.

Total, que ahir estava bastant tova, ella, i va plorar i jo em sentia malament perquè sembla que pensava més en mi que en ella: si em voldrà, si comptarà amb mi, si la molestaré...total, que em vaig caure fatal però vaig tenir compassió de mi i vaig pensar el que penso molt últimament i és que "demà serà un altre dia". I sí, efectivament, avui ha sigut un altre dia.

Perquè AVUI, el meu dia, ens hem coordinat perfectament ella, jo i els guionistes i ha sigut un dia celestial.

Al matí he sentit a la ràdio que avui era el dia internacional dels amors impossibles. Oh, que bé, el meu dia, m'ha fet una gràcia...en sèrio...m'he sentit molt important.  A més li he dit a la còmplice enyorada i m'ha dit que avui era el seu aniversari!! Ara entenc la nostra connexió...jejeje. 

En fi, que he arribat a la feina, he vist G. en el seu raconet de sempre, tan bonica...mare meva...com sempre...i, també com sempre, m'han entrat ganes d'abraçar-la però avui ho he fet perquè mira, perquè venia de subidon i perquè sí i al mig de tothom perquè primera ja em veuen que soc així amb tothom i que soc així amb ella i tot és molt natural i transparent i no necessito ja buscar-la pels racons. Al mig de tothom ens està bé. Una abraçada super bonica i forta i dolça com sempre i vull morir 1) ballant o bé 2) abraçant-la a ella. 

D'altra banda, jo tenia a casa uns bombons encara de nadal que no em pensava menjar (perquè no m'agraden, aquests) i pensava portar-los a la feina i els he portat avui, però després de la preciosa abraçada, el meu jo impulsiu que actua amb independència del raciocini i dels meus pensaments ha decidit dir-li en veu alta i cridant que  els havia portat per ella. 

Diguéssim que ens hem enterat alhora ella i jo que els bombons eren per ella.

Doncs li ha fet una il·lusió, que ha tornat a travessar la gentada per tornar-me a abraçar molt fort i li he fet molts petons i li he dit que l'estimo (sí...en fi)

Després quan li he donat a l'hora de dinar els bombons li he tornat a fer petons perquè m'ho ha demanat (amb el cos, obrint-me els braços...adoro màxim) i m'ha presumit davant de tothom que jo li havia regalat bombons.

Total, que no sé com, els guionistes han aconseguit que li regali bombons el dia internacional dels amors impossibles. Jo no ho hauria pogut planejar millor.

I la cirereta del pastís ha sigut que li he enviat una xorrada de l'instagram que li he ensenyat i li he dit: t'ho envio perquè li enviis a la teva amiga (venia a cuentu a la conversa) i  m'hi ha posat like...un cor...i he tingut la notificació al mòbil tota la tarda sense obrir la per veure cada cop que mirava el mòbil : G. liked a message you send ❤ . I la seva carona adorada en la preciosa foto que té a l'instagram que per favor no la canviis mai (tot i que sempre adoro totes les que posa...).

En fi, em veieu lo cursi que estic però només és avui. prometo que estic millor, que no em penso res i que continuo en el procés d'acceptar que quan marxi s'acabarà.

Última reflexioneta: em continuen donant mal rotllo les coses que em fan veure que el temps passa, com per exemple la quaresma i el compte enrere de les setmanes; normal quan estàs vivint algo que no vols que s'acabi. 

La meitat o més

 NC. està de baixa.

Sembla que tocar-me la cuixa no li va sentar bé....és broma, pobreta.

Fa molt que pateix de mal d'esquena i ha petat.

La trobo a faltar molt i li dic, xerrem molt. Sembla que per estar morta per dintre (com jo dic...) el seu cos per fi li està demanant atenció i li està dient que pari i es miri i s'escolti. Això m'encanta.

M'encanta el vincle que s'està creant entre nosaltres. Jo li pregunto com està, li dic que trobo a faltar les seves abraçades (és cert) i ella m'envia fotos de la seva carona dient-me que li fa molt de mal...pobreta meva. 

El que deia l'altre dia dels vincles: no estic pensant en absolut que sigui un ligue i en canvi està sent super bonic i intens i no parem d'enviar-nos cors i dir-nos que ens estimem.

D'amigues, sens dubte, però jo vull que la meva vida sigui així.

Amb vincles així no em poso tan trista de "no lligar" perquè la meitat de coses que sembla ser que son exclusivitat de les parelles i dels vincles sexuals també les tinc en altres persones. La meitat o més. 

Perquè NC. em fa abraçades i ens acariciem les mans, si volem. Ens enviem cors i ens diem que ens estimem, la cuido i ella m'obre el seu cor (mort per dintre...però no...). Això son coses que podria esperar a que passés ALGO amb una persona per fer. Algo? Què és algo? És que has d'esperar a morrejar-te amb algú per fer tot això? Doncs no.

Així vull viure a partir d'ara.

Ja fa temps que vaig pensar en el concepte de coneixer algú.

A mi no em fa falta conèixer ningú, ja conec molta gent que estimo molt i m'encanta i a qui puc estimar, cuidar i tenir una relació super profunda amb ells. I, el que deia, que em donen la meitat o més del que sembla ser que hauria d'esperar a trobar una parella per tenir.

Sobretot si em mostro com soc, si ho visc intensament com soc. Si estimem fortament. Estimem-nos.

Relació

 Avui estava pensant sobre relacions, tipus de relacions i relacions fora de la norma.

No tinc cap dubte que jo i G. tenim una relació no normativa, sense sexe i no verbalitzada.

Tenir-la la tenim.

A partir d'ara no sé què he de fer amb això.

Si intentar en algun moment o d'alguna manera verbalitzar-li o deixar que tot continuï fluint com fins ara...

I d'altra banda, el tema del seu amant crec que els guionistes me l'han tornat a posar davant perquè ho resolgui perquè sí que ho tenia molt encallat.

De fet el meu objectiu també és que ho normalitzem i en parlem i em pugui explicar.

Avui deia que podria ser com si em digués que va a esquiar.

Tot i q clar, a mi no m'afecta igual, em fa pena i mal.

M'agradaria dir-li: encara que te'n vagis amb ell m'estimes igualment, oi?

I en realitat ja sé que la resposta és sí. 

També em queda com aquí al pap parlar de com vull que siguin les coses. Demanar el que necessito.

A les vacances de Nadal va passar de mi com sempre.

Divendres em va dir q li havien tornat a dir la opció de marxar i que s'ho va estar pensant un altre cop...quina pesadilla, deixeu-nos en pau almenys fins l'estiu.

De vegades tinc la sensació que té la mateixa por de perdre'm que jo a ella i que quan sent que em perdrà ja m'abandona com per ja anar-se fent a la idea...

Puto apego evitativo...

I també penso que no vol que ens relacionem fora de la feina perquè senzillament pensa que no pot ser.

I sí que pot ser si volem. Però com que això tampoc em queda clar amb les paraules...amb els fets, els gestos i les mirades ho sé seguríssim vamos, que posaria la mà al foc. Les dues mans. 

No sé, ara estic com pensant tot això però està tot molt efervescent i necessito que reposi.

Almenys sento que no estic encallada.

Avui, el nostre "somni" és que hem parlat del que em va dir la psicòloga ahir (sense dir que era referent a ella, clar) i em quedo amb el seu somriure murri quan li he dit que les emocions estan per ser viscudes i que se'ls hi ha de fer un espai.

Tenim tantes coses a dir-nos...que no ho puc deixar escapar només perquè ella no vulgui sexe amb mi. Això nostre és moltíssim més. Sisplau, G., amor, fem-ho realitat. 

Amants platòniques, si és que sempre vaig a parar al mateix...

Un altre somni

 Avui he somiat que G. em deia tota l'estona que a què li feia olor la roba i me la feia ensumar.

Jo li deia que feia olor a ella i ella que no, que feia olor a algo diferent i ensuma, i ensuma i ensuma i les mànigues, i la part de baix de la sudadera, i la part del coll i jo, drogadicta d'ella i de la seva olor com soc...aprofitant al màxim.

Fins que algú li deia que feia olor com a llenya i llavors ella queia amb q feia olor a casa seva i a la seva llar de foc i jo...veus? Fa olor a tu, li deia jo.

I després tornava a anar a ensumar-la abans de marxar i ella m'ensenyava vídeos de la seva llar de foc i em feia escoltar com crepitava i jo deia que volia estar allà i no em referia només a la llar de foc...

Ja em sentia un altre cop a la cabana...

I llavors volia ensenyar-ho a algú més i em deia: a qui més li agrada la llar de foc? I jo: a mi.

I me n'anava.

Lo millor i lo pitjor alhora??? Que no ha sigut un somni sinó la realitat tal qual. 

Ah, i també he "somiat" que ella arribava justa i jo li obria la porta i li feia una abraçada super forta com si portéssim 3 mesos sense veure'ns o algo...i és tan preciós quan ens abracem que no ho entenc. 

I així fins demà, aviam què "somiem"...

Volia anar a dormir.

Però no volia oblidar el "somni" d'avui.

Per quan ja no hi sigui i trobi a faltar la seva olor i la sensació que em produeix imaginar-me abraçada a ella davant de la llar de foc...

G., bonica meva, si t'atrevissis...

Només vull fer una llista de tot el que m'enduré d'aquesta "relació", de tot el que estic aprenent i de tot el que no penso acceptar mai més menys d'això. Val, és massa tard com per construir bé les frases.

Final de setmana

 La setmana ha acabat amb traca final amb folre i manilles. Per bé, per mal i per no sé què putes...

Divendres jo estava feta caldo, encara tristíssima amb la meva viudetat tot i que hem passat la setmana meravellosament bé amb G. (això encara m'ho posa tot més difícil o, més ben dit, impossible). A sobre havia dormit fatal i no em trobava bé del tot.

Feia dies ja que G. m'ho havia notat i estava molt cuidadosa amb mi i jo molt mimosa. Bueno, les dues, però amb el contacte físic sempre soc jo qui pren la iniciativa, tot i que, com sempre, ella no es mou ni s'aparta ni res, em segueix el joc. 

Doncs per acabar d'arreglar el dia, va i deixa anar que per setmana santa torna a marxar de viatge. No ho va dir (esclar que no) però jo sé que va a veure el seu amant. 

Deixa anar la frase i se'm desmonta un altre cop el poc món que em quedava. Em vull fondre, vull deixar d'existir, em fa un mal inexplicable. Em fa mal el viatge de l'any passat encara d'una manera bàrbara i a sobre ho he de tornar a viure?

Sort que era just el moment que jo ja marxava i vaig marxar sense mirar enrere fent bomba de fum.

Vaig arribar a casa feta merda. Sort que em vaig poder desmontar i sí, per què no, deixar d'existir una estona. Estava enfonsadíssima, al pou màxim. 

Tot i que racionalment puc pensar que el fet que tingui un amant que veu un cop a l'any no té res a veure amb mi (nosaltres igualment no som amants) em fa molt de mal. 

Molt.

Molt de mal.

I també perquè no en puc parlar amb ella, perquè segurament ho sobredimensiono, però no vull treure el tema, ni per ella ni per mi, jo no em veig amb cor de parlar-ne i a més no vull treure temes que desfacin el nostre idil·li de cristall. 

A més no vull parlar amb ella de coses perquè després sento allò de "parles clar però actues borrós" i em quedo pitjor. I a sobre em va dir explícitament que no en volia parlar i que no tenia per què donar-me explicacions. Efectivament. No som res.

Bé, però després d'estar a casa meva morint em va enviar un missatge preguntant-me com estava, que m'havia vist molt k.o.

Em va consolar, em va fer riure, va compartir amb mi com estava ella, q també havia estat de baixon, em va enviar posts que li havia servit llegir. Bonics.

Em va animar.

Em va consolar com ja fa dies que fa, em consola ella d'ella mateixa. És molt raro. És molt bonic com ja fa temps que dic.

A més em sento sola parlant amb amigues perquè tothom vol que surti d'aquí i jo no vull i tinc la sensació que no m'entenen. Entenc que no em volen veure patir però em sento com si fos ballarina i em queixés de que em fan mal les puntes dels dits del peu i tothom no parés de dir-me que no sigui ballarina perquè em fa patir. O com si tingués un fill amb problemes o que em fa patir i em diguessin: abandona'l perquè et fa patir.

Aquesta història ara mateix és com part de mi, forma part del meu dia a dia.

Potser sí que ocupa massa espai i podria intentar regular això. De fet ja ho he fet bastant des de fa temps. I no en parlo tant perquè tampoc hi ha tant a dir, tampoc es mou res ni passa res. Però quan en parlo sento la reacció de "encara estàs així? Para ja". Bueno, doncs si voleu no us en parlo, però això no farà que desaparegui del meu cervell. Ni del meu cor.

Demà diumenge i ja tornem a ser dilluns...buf.