Xat amb mi mateixa

 De vegades em desfogo i escric al xat amb mi mateixa el que li diria a ella.

Abans ho feia tot el rato...ara només de vegades. 

"Bona nit, amor. Em fa tanta ràbia quedar-me tot aquest amor per donar-te...Però ho continuarem fent tot des de l'amor, i no per amor.

Em commou tant la teva bondat. Com cuides els teus pares (bé, ara només al teu pare, esclar...) i al teu fill. Encara que després sé la mala llet que tens i com pots arribar a ser de distant...igualment em commou. 

No vull que siguis la meva companya de feina, vull que siguis la meva companya de vida. Però perquè tu vulguis, també. Amb tu sí que vull passar les coses dolentes i bones, clar. 

T'estimo, amor, a tu, vale? Ja està. 

I jo no vull ser el teu "per què no seré més racional". Vull que estiguis amb mi perquè és el que vols, decideixes i tries. Cosa que mai passarà, però és el que vull.

I estic aquí amb la meva mare i em dol pensar que tu no puguis estar amb la teva i no entenc com puc portar-te tan endintre i formar part de mi d'aquesta manera. Però no ho vull perdre, m'encanta que m'atravessis així i així és com vull viure.

Però no és el que sento per tu, el problema, és el que no sento per ningú més. 

Potser la cosa és que realment, com vaig dir l'altre dia, no funcionaria ni de puta conya i en realitat no ens entenem gens o ni tan sols ens avenim. 

Perquè no puc portar-te al cine, ni al teatre ni tu em pots portar als partits o a... on  més vas? No sé, en realitat jo vull trobar-te quan arribi a casa...és tot molt raro, espero poder aplicar tot això a alguna altra relació algun dia...almenys que em serveixi d'algo. 

No podria fer-te cap regal ni cap sorpresa perquè no t'agradaria, és així. 

No m'estranya que no t'agradi, ets llesta, no soc ni de puta conya la persona que necessites...ni com a amiga, diguéssim. 

Només si fossis la G. que em va explicar que tenia un amant...aquell dia jo era per tu. Estem connectades, no podia parar de dir-te...Quedem per fer-nos petons, dèiem, i ens semblava bé. Però clar, no entre nosaltres, segurament ni t'ho imaginaves.

M'agradaria haver estat al teu cervell en el moment que et vas adonar que et tirava els trastos. Què devies pensar? Oh, noh! O què? He recordat el somriure de quan vas trobar la segona noteta...allò val mitja vida. Si ens poguéssim quedar en aquell somriure...si es pogués repetir..."

El post del somriure: aquí

Irrealitat

Ja vam fer les paus i vam parlar. Bé, naturalment no del que havia passat, però em va dir que estava malament i que estava farta...tot i que després d'haver parlat, al dia següent estava una mica millor...sense tenir-hi res a veure, esclar. Però entenc que tot ho fa com a mínim inconscientment. Vam tornar  a dir que sí, que ja quedarem i que farem un cafè i una volta....i jo sé que ho diu de debò però després no pot. El que no entenc és per què amb la resta de gent sembla que es comporta més normal i la única que rep els desplantes soc jo. Com quan li dic que si l'apunto en una llista d'una cosa de la feina i em diu que no, que ja s'apuntarà ella un dia quan vingui i després me la trobo apuntada a la llista per alguna altra persona que es veu que aquella SÍ  que la podia apuntar i jo no...en fi. Ja sabia que passaria, així que ni tan sols m'ha sabut greu. Només he pensat: veus?

 Avui me'n vaig a l'extrem de la fantasia irreal.

Perquè avui pensava que no vull que G. torni.

No, no vull que torni, vull que es curi, vull que agafi el camí de la felicitat, no vull continuar veient-la patint i veient-la aguantant. No ho suporto més ja. 

Vull que surti d'on sigui que està i vull que sigui feliç. 

I llavors imaginava que la seva tristesa era perquè en realitat vol estar amb mi. Em sembla tan irreal que ni tan sols es pot anomenar fantasia. Anada d'olla. Món al revés. El joc dels disbarats...no sé, però m'agrada pensar-hi. 

En realitat vol estar amb mi i veu que no pot ser. 

En realitat, almenys ara mateix jo també penso que no pot ser. Que no hi hauria per on agafar-ho ni com quadrar-ho. 

Però llavors el que m'agradaria és que ens inventéssim una relació a la nostra mida. Que fóssim amants, que ens miméssim, que fóssim amigues, que estiguéssim l'una per l'altra sempre, tot el rato però que les nostres vides del dia a dia continuessin com fins ara. Però tenint-nos presents.

O sigui, com jo la tinc present a ella i com a vegades sento-imagino que m'hi té a mi com quan li envio la resposta a una pregunta i no obre el missatge i penso...normal, jo també ho faig: marcar com a llegit i punt, ja he vist la resposta a la notificació. Però al cap d'un dia l'obre. Per què obres el meu xat? No, ja sé que per res però ja sabeu...jo veig coses on no n'hi ha i on les vull veure.

Doncs només que ens poguéssim sincerar...a vegades penso...digues-li tot, pregunta-li tot i que peti tot ja...però em sap tan de greu incomodar-la i molestar-la que no ho vull fer. 

Preguntar-li què sent per mi, què represento a la seva vida, què espera de mi, si li és igual, si soc una amiga més del monton, si creu que s'acabarà (com em va dir un dia ) quan ja no treballem juntes i serà allò de dir ja quedarem i no quedem mai. 

Perquè jo li vaig dir que volia que estigués a la meva vida i, efectivament, quan li vaig explicar a la directora que ja no és directora (i per tant ara ja li puc explicar) em va dir que "que bonic". Ja! És que va ser molt bonic! Però en canvi el que va fer G. va ser descriure'm la seva vida ultra atapeïda en què no hi havia espai per a res més i encara moltíssim menys per a mi i a sobre després va organitzar el seu super viatge a veure el seu amant que em va destrossar el cora (es veu que ara se'n diu així, a la modernor). 

Doncs preguntar-li què significo per a ella, si ha sentit en algun moment alguna cosa en sèrio o ha dubtat o hi ha hagut alguna cosa confosa realment. 

Preguntar-li com està amb el seu amant, recomanar-li que visqui la seva vida DE VERITAT i no d'amagatotis, que s'atreveixi a ser ella mateixa perquè MOLA UN MUNT. I és tan vàlida com qualsevol altre, no ha d'encaixar en cap motllo que li imposi el seu cervell pensant del món perfecte en què fa les coses que toquen, fa les coses bé però està tristíssima i no gaudeix de la vida.

Vull dir-li que ens n'anem de viatge a veure coses boniques. 

Vull dir-li que parlem de tot, que ens veiem i ens veiem...com una frase que llegia ahir a l'instagram que...com deia? Plans per aquesta tardor: veure't més sovint, fer-te riure i cuidar-te molt. I potser enamorar-nos i així ens podrem abraçar quan arribin els dies freds.

Buah. Dir-li això però no dir-li de dir-li sinó dir-li i que em respongui. Molestar-la, incomodar-la, exigir-li que sigui sincera, que m'envii a la merda si convé, que em digui que soc una pesada de merda si és el que pensa però que surti d'aquí d'una puta vegada. Com també he escoltat en un altre reel (potser miro massa l'instagram, no?): m'agrades viva!!

Al final penso que quan està eufòrica, em ve darrere, em parla, em pregunta, m'explica i em busca és com realment és quan està bé i llavors ADORO. Però no ho sé, potser no és veritat i també forma part d'aquest pensament irreal, ja ni fantasiós, jo què sé...

Aviam si la setmana que ve ens podem veure...

La trobo a faltar i no. Perquè em preval que vull que es curi, per tant prefereixo que no hi sigui. De cop, com imaginada també, sento la seva olor...el dia que va venir era com si m'estigués bombardejant amb la seva olor, és que m'atropella, m'inunda, m'envaeix, no ho nota l'altra gent??!!

Enfadada

 Algú m'explica per què ara no em parla?

Ja ens anem coneixent i no vol dir-me ella de quedar perquè li doni un regal, fins aquí ho puc entendre. Que no em contesti els missatges de watsap o ho faci amb una paraula també ho puc entendre, vale, no estàs d'humor.  Però d'aquí a que  li pregunti coses de la feina que estic fent jo en el seu lloc  A UNA ALTRA PERSONA?

És el súmmum ja d'esquivar-me, xaval!

Avui estic enfadada. 

No li tinc en compte, vale, sé que no està bé i tal i qual i tot això però estic enfadada. 

Avui tinc ganes d'anar i dir-li escolta xata, em pots dir què et passa amb mi?? I si no, no cal que em parlis mai més, au. Em sento així. 

Ah, i d'altra banda estic orgullosa d'estar enfadada amb ella. Au.

Tristor

 Ahir em va dir que no quedéssim, que no tenia un bon dia.

En la teoria ho entenc perfectament i em sembla molt bé.

No em sap greu que no haguem quedat perquè ja sospitava que per una raó o una altra, al final no quedaríem.

Però se'm parteix el cor de pensar que està malament, per començar.

I se'm sulfura l'ego de pensar que no compti amb mi. 

Estic trista perquè està trista i perquè està allà SINMIGO. Tot i que sé que és perquè ella és així, no és res personal de mi. 

Tampoc va voler que la seva millor amiga anés al funeral de la seva mare perquè no volia que anés ningú. És aquest el nivell.

Però jo vull oferir-li consol i no puc. Em sento molt impotent. Però això és cosa meva. 

No paro de somiar amb ella tot el rato i la trobo molt a faltar a la feina.

Per una part penso...ves-te entrenant per quan no hi sigui del tot.

I per una altra penso, què faig aquí sense tu? El pena. 

Aquest vincle

 Com podria renunciar al que em fa sentir?

Si la veig i m'entren ganes de plorar.

Si la veig i es transforma el món i la vida se'm posa del revés.

I gairebé no sé ni per què. 

Avui ha vingut a la feina, a veure'ns.

Ha arribat feta pols, plorant molt, amb els ulls vermellíssims, segur que s'ha passat el trajecte plorant, com jo faig tot sovint.

Després s'ha anat animant i s'ha quedat a dinar i estava tan contenta d'estar amb nosaltres, fins i tot anava dient que el menjar estava boníssim.

Demà és el seu aniversari i primer m'havia dit que vindria demà però clar, m'ha dit que demà estarà amb la família  i tal.

Li he dit que ara li hauré d'anar a portar el regal d'aniversari (he decidit fer-li una playlist de cançons boniques) però que millor demà no, clar...i hem quedat divendres, en principi. Estava contenta. 

Vull sortir del modo supervivència i parar de patir cada cop que parla amb algú altre, cada cop que mira cap a un altre lloc que no sigui jo.

Clar, aquests cops que hem quedat soles no tinc aquest patiment, no hi ha ningú més, només està per mi i jo per ella. 

Però per què em sento així? Em fa molta ràbia. No és la meva mentalitat, jo no la vull per a mi sola. Ni tu ets només per mi ni jo soc només per tu (sempre hi ha una cançó).

Em fa ràbia estar-me sentint en contra dels meus principis, pensaments i valors. 

Tot i que honori aquests sentiments i entengui que si els estic sentint m'estan dient alguna cosa.

Intueixo que és por, però no la sento, no la identifico.

Últimament he tingut alguns somnis en què tenia molta por.

Crec que necessito sentir-la, travessar-la...

No sé per on anar. 

Avui estic tan contenta, ja tinc la meva droga, he vist G., l'he abraçat, ha somrigut, tenim un vincle molt guai. 

Vull gaudir això i quedar-me aquí però no puc. Guardar como.

Encara no entenc com una sola persona em pot trastornar tant. 

El que sí que estic entenent és que el nostre vincle no pot sobreviure veient-nos només a la feina. I el necessito. I ella també. Espero que ho entengui. 

Imagino...

 Imagino de nou...

Imagino històries amb G., imagino coses que passen després de les coses que passen de veritat. 

Imagino com vaig a veure-la i em demana que no marxi i em quedi més i li proposo mirar una serie o fer-li un massatge...

La Salvadora pel·liculera es pensa que a partir d'aquí ja seré imprescindible i s'adonarà de cop que no pot viure sense mi però jo ja sé que no.

Simplement aspiro a gaudir del present i de la realitat i d'aquesta història indefinida en el temps, com diu la meva germana...nou concepte, m'agrada. Ella té una aventura indefinida en el temps, en comptes de tenir una relació. Ho compro, ho afegeixo als conceptes del nou amor que estic desenvolupant des de fa un temps. 

Una altra part del meu cervell continua intentant desembullar els conceptes d'amistat/amor/aquesta història. 

Per mi està clar que no és UNA amistat. Tot i que sento que jo per ella sí que soc UNA amiga (i no vegis com em puteja i m'engeloseix). 

Però tampoc sé dir què és. 

M'agrada dir que és un amor, sigui el que vulgui dir això, que és diferent que una amiga (tot i que no té per què ser ni més ni menys...només diferent).

A. sento que també és un amor, tot i que encara estic pensant-hi...el nostre viatge va endavant...em fa molta il·lusió.

Quines ganes tenia d'anar de viatge amb G. mentre es mirava els meus allotjaments i on havia d'anar. Tot i que em removia les entranyes pensar en ella i un viatge alhora, aquesta és una altra de les meves fantasies per entrar més en la seva vida: anem-nos-en de viatge, amor, anem a veure coses boniques, anem a veure que bonic és el món a través dels ulls del nostre amor.

Esclar...tot això segurament ja li diu/deia el seu amant. Així sí, no? Clar...però amb mi no (ràbia, ràbia, ràbia...).

Tornant als conceptes, m'agrada dir que és el meu amor. Que és la meva enamorada, sempre parlo d'ella amb aquesta paraula amb els meus amics. M'agradaria dir-li a ella, ho vull dir públicament. És la meva enamorada.

A. és la meva crush o anti-ligue. De moment. 

Endavant.

Jo vull viure així.

Por

 Avui és el meu aniversari (felicitats, gràcies, de res). 

G. encara està de baixa (estarà un temps més).

He portat galetes a la feina per compartir i celebrar i he portat un tàper per guardar-n'hi per ella i li he dit tinc una cosa per tu, te la porto? 

I hi he anat quan he plegat, a casa seva, i m'ha convidat a dinar.

Quin super regal d'aniversari.

Està bé.

Està molt tranquil·leta, clar perquè no està treballant i llavors està deixada anar...m'agrada molt així...com més mimosina, més deixada anar, sense estar tant en el control de tot...

Sé que està de baixa perquè està trista i perquè s'ha de situar i així no podria treballar bé però m'agrada tant veure-la així...

I fora de la feina, per fi!

Em sentia tan estranya...

La conversa ha anat tota rodada, la idea de dinar juntes ha estat seva i em sentia tan bé fent plans, què dinem, doncs? A quina hora vens?

Anava cap allà i estava nerviosa.

I després quan era allà hi havia alguns moments que encara sentia els nervis en plan...aviam si no sabràs de què parlar...o...no sé...

Tenia por.

Tenia por de viure el que dic que vull viure. Jo vull que quedem, jo vull anar-la a veure, jo vull estar amb ella...i quan és real...glups...per què tinc tanta POR? És com aquella cançó dels Pets (sempre hi ha una cançó).

Quan era allà...em sento visquent un somni. És més real que mai. És ELLA, sense ni unes dècimes d'idealització ni ànsia ni, en realitat, por. Ella i jo, allà, xerrant, buscant allotjament per al meu viatge que faré amb A. (i més gent). 

M'agrada tant com és G. Així. Sense estar a punt de desaparèixer, sense amagar res. Ella. Allà. I jo. Xerrant, rient, tranquil·les, sense presses. Dient què dinaríem el proper dia. Podria viure així (com també diu aquella altra cançó...).

Por d'aconseguir el que somio i desitjo. Por de perdre el desig on em sento tan còmoda. Por d'obrir totes les portes que tinc davant, por de que es tornin a tancar i no poder-les gaudir.

Però alhora...simplement ser allà i voler ser allà i passar el meu dinar d'aniversari amb ella. Sense esperar res més. Al màxim del que volem. 

Felicitat? Doncs sí. 

Feliç aniversari, em diuen. Doncs sí. Està sent molt feliç.

Per moltes sortides i postes de sol més, m'ha dit A. I anem xerrant tant organitzant el viatge aquest. Tinc ganes de veure-la i estic contenta de xerrar-hi. Però necessito moltes més coses tangibles encara. 

G. és...és carn. És realitat. I així és com l'estimo més. 

Estic agraïda a mi, a ella i als guionistes (i en realitat a molta gent) per estar construint aquest vincle i aquesta història tan bonica. Se'n diu amistat. Però jo sé que és diferent. Amistat sí però...és G. 

Intimitat

 Rebre un àudio de G. dient-me com se sent...

Jo ja no sé si és la realitat o és que a mi tot el que diu ella em sembla poètic i romàntic...Dic romàntic en el sentit del moviment cultural del romanticisme

El que em diu, perquè li pregunto,  sé que li diria a qualsevol a qui li volgués dir, però també que no li dirà a qualsevol. Sento tan  endins la nostra intimitat que adoro...

Sentir amb la seva veu com se sent de sola, de perduda, dient-me no sé què faré, estaré sola...és que a l'altra gent també li passen coses i no em diu aquestes coses...o potser no ho percebo igual...o no em sembla igual de transcendental...és igual. Segurament és la càrrega que li poso jo però, com sempre, em sembla poesia pura. 

I combinar això amb mantenir a ratlla la Salvadora que porto a dins...saber que no puc fer res, que no he de fer res...a part d'escoltar-la i ser allà disponible... I ella (la Salvadora) burxant i burxant, intentant-me fer pensar que soc especial (perquè després em foti de lloros quan vegi que no tant) i fent-me pensar que així l'aconseguiré, que així voldrà estar sempre amb mi, que s'adonarà que em necessita....vols callar?! De vegades li dic en veu alta: Salvadora, calla!

Estar disponible també vol dir que poden no haver-te de menester...També s'ha d'acceptar, també forma part. 

I al vespre m'envia un post sobre llençols...vam parlar un dia del color dels llençols....em diu.

Ja ho sé, amor, tot el que parlem es queda gravat en mi...

No em puc imaginar felicitat més gran que rebre àudios en què m'explica com se sent. Bé, sí: vull aconseguir que m'expliqui com se sent DE BÉ. 

Tinc pendent de dir-li la frase: no pararé de donar-te pel sac fins que et pregunti com estàs i em diguis molt bé (però de veritat). 

Les llàgrimes

 Avui he vist G.

És important perquè està de baixa, no ha començat a la feina. 

Fa 4 dies va morir la seva mare. 

No va voler que jo (ni gairebé ningú) anés al funeral i per això no l'havia vist des que havia passat. 

L'he anat a veure a casa seva i hem estat parlant molta estona, m'ha estat explicant tot com va anar, com es va sentir...és una persona tan bonica i poètica tota ella...que per això em moro de ràbia quan està en modo intentant encaixar com no és com "per quedar bé". Si ja estàs bé com estàs, amor.

Avui ha sigut el primer cop que  m'ha encomanat el plor. Perquè era un plor diferent. Avui hem plorat alhora...per la poesia de la vida i la mort, de la maternitat i de les vivències...

He passat tot el trajecte de tornada plorant (jo sola, ja) però no sé ben bé per què. Perquè m'emociona. Perquè hem estat tan bé, perquè tornava a fer aquella veu de casa seva, de quan ÉS ella.

Però per algo més. 

Plorava (ploro) com una tristesa del passat, com per tot el que en realitat no hem pogut viure, tot i que haguem viscut coses boniques. 

Parlo com si s'hagués acabat algo i no...

Però allà em sentia...no com si volgués ser la seva nòvia sinó com que ja estic bé com estic. Com si fossim una parella de fa 30 anys i estiguéssim bé. Estaríem així.

Però no ho som. 

Per cert, he vist el seu marit. M'ha dit hola així com de passada. 

Perquè si es separa, com diu la meva Còmplice (que avui també l'he vist) que farà...jo ho dubto...serà per anar-se'n amb un altre tio. El seu amant aquell que tenia o té o jo què sé o un altre que trobi. Ho he vist clar. 

S'ha acabat el somni de pensar que potser algun dia sentirà algo romàntic per mi. Sí, som amigues i ens estimem molt però jo ja m'he cansat. 

Però ara he de tornar a començar el cicle de tristesa de pensar que no éeeees i tal i qual ? Ja l'he passat mil cops.

M'he sentit especial però potser com tants d'altres.

Amb la meva amiga (i companya de feina de totes dues) que em renya i que em diu que passi d'ella, que era la seva major hater i que si va començar a no odiar-la és només perquè m'estima a mi sap com jo estimo G. i sempre em deia....ja sé que la defenses i l'estimes molt però...blablabla i jo la seguia defensant i la seguia defensant perquè sé que és una persona preciosa...

Total...que me lio...

Que la meva amiga aquesta fa poc va perdre el pare, també, i ara estaven super unides. Em fa ràbia i molts gelos (tot i que ho entenc però una cosa no treu l'altra) que G. volgués que ella sí que estigués al seu costat i jo no. Però alhora penso...si està al teu costat també és gràcies a mi. I això em reconforta una mica. 

G. em desborda, m'emociona massa, no sé què passa.

La nit que va morir la seva mare jo no podia dormir, vaig somiar amb ella i cap a les 3 em vaig despertar amb MOLT de fred (raro...perquè som a l'estiu i a més  justament havia tancat la finestra perquè sentia soroll). Doncs avui m'ha dit que a aquella hora passava pel meu poble tornant cap a casa seva. 

G. em connecta amb algo molt fort. Segurament és meu, jo què sé...però no ho puc evitar...no sé si durarà per sempre...ni què és sempre...però em passa sempre des del dia que es va girar i estava plorant i jo la vaig abraçar. Com es pot saber el moment exacte en què et vas enamorar d'una persona? D'unes llàgrimes? D'uns ulls...

Ara m'alegro de que estigui de baixa, prefereixo concentrar-me amb la feina sense ella allà. No tinc ganes de que torni. 

Per cert, qui no torna és NC. i avui també l'he vist i és un asco, la trobo molt a faltar, vull que torni. Ella sí. 

G. ho torna tot cinquanta vegades més intens i profund. 

No puc parar de plorar i encara no sé ben bé per què.