Gestionar

 G. està a 50.000 anys llum emocionals de mi.

Està com un robot fent com que està normal però no em diu res, pràcticament no em mira a la cara excepte lo just per "semblar normal". Jo ho distingeixo. Potser des de fora no es veu tant la diferència però jo la sento.

Podria enviar-la a la merda, podria no parlar-li, podria ignorar-la jo encara més...arribar a poder fer això em costa molt d'esforç emocional i sobretot em costa temps. No puc fer això d'un dia per un altre i menys veient-la cada dia tot el rato. 

Intento pensar com gestionar aquesta situació. 

Dilluns he d'anar allà, l'he de veure, m'he de morir de gelos perquè amb tothom està normal i fins i tot alegre, els hi explica coses i els hi ensenya coses del mòbil  i amb mi està així, amb prou feines em dirigeix la paraula i no m'explica res específicament a mi. Si soc allà i ho sento...doncs val però res, com si no hi fos, com si fos una empestada. 

Penso, potser allà amb tanta gent estem atabalades i sobrepassades...però li envio un missatge després i també em contesta com un robot i lo just perquè no sigui dit que no em contesta. Fins i tot deixa el missatge sense obrir. El colmo  de no voler parlar amb mi i de no voler que li parli. Està clar. D'acord. Missatge rebut.

No puc entendre aquesta actitud de cap de les maneres però bueno, tampoc no ho pretenc, només intento , com he dit, gestionar-ho perquè he d'estar allà. 

He pensat estratègies de supervivència per aquests últims dies que ens queden.

D'acord, marxarem de mal rotllo i distanciadíssimes igual que l'any passat. D'acord, ho accepto.

No aniré on ella sigui. Ni un espai ni una conversa. 

Si em diu algo li contestaré específicament el que em digui, literalment i no afegiré res per continuar la conversa. Jo no li diré res. 

No aniré a dir-li adéu ni li parlaré d'aquest estiu. 

Al dinar de dilluns esperaré a que segui ella per seure lluny o seuré la primera on em piqui ben lluny d'ella i de les persones amb qui està tan simpàtica i comunicativa. 

Espero que vingui NC., en teoria sí, necessito el seu aire fresc, i si beu una mica de vi encara millor. Ella no em destrossa el cor (tot i que tampoc me l'omple). 

Estic tristíssima.

Algun dia trobaré les forces per no tornar al seu costat quan em reclami. Amb el cor trencat i amb tota la pena del meu cor. Però no em deixa una altra opció.

Ja en vam parlar i hem tornat al mateix lloc. No em vull quedar parlant amb la paret, li vaig dir, digue'm les coses. D'acord, em va dir. 

I no, torna a no dir-me absolutament res.

Es veu que divendres la va acompanyar a la feina el seu MARIT. Les companyes van flipar. Menys mal que no el vaig veure...bueno, no sé.

La meva confessora nova diu que està així amb mi perquè amb mi té més confiança...bueno. No sé per què és, sincerament no em quadra res, segurament dec fer-ho fatal i ja està. Només vull centrar-me en mi. Suposo que, igual que l'any passat, m'anirà bé la distància i no veure-la, cosa que em posa encara més trista.

A la mateixa persona que va dir-me que anés a casa seva i em va explicar totes les teves pors. A la mateixa persona que em xiuxiueja a l'orella que li digui per què li dic mussolet...A aquesta mateixa persona ara l'he d'ignorar i defugir perquè és lo únic que accepta de mi. 

Però, a diferència de l'any passat, no podré suportar tot un estiu sense saber si està bé. Sabent que està malament. No puc amb això. Tinc ganes d'stalkejar els seus amics a l'instagram i pregunta'ls-hi, tinc ganes de dir a les companyes de feina que li preguntin. 

Saber que almenys està normal i no està a l'hospital amb un atac d'ansietat com aquell dia...com el dia de casa seva. Quan va veure que parlar amb mi no li solucionava res, només feia que l'agobiés més preguntant-li com està. 

Bé. Doncs això. Aviam com gestiono els dies que queden...

Confessora

 Avui de confessions amb la meva nova confessora i companya de feina (que sap la història des de fa un any) A...

Sento que m'entén i que veu les coses com jo, i no fa només com que oblidi ja a G. i prou. 

Fins i tot li he ensenyat el vídeo dels mussolets i diu que sembla que ens vegi a nosaltres.

Necessito aquesta validació d'algú que conegui i vegi a G., saber que no estic boja ni paranoica ni m'invento coses. 

I l'amiga que em renya és perfectament conscient de la doble manera de ser de G., que em ve darrere quan li interessa (no sabem per què li interessa...però és així). Diu que m'hauria de mentalitzar que s'ha acabat, com ja he fet moltes vegades, i després no tornar a caure, diu que hauria de treballar en això. 

No ho sé, potser té raó però no m'hi veig amb cor. Ni per mi ni per G. 

També m'ha vingut a veure la Còmplice perquè li he dit que la trobava a faltar.

I també li he dit a NC. que no podia viure sense ella...però no m'ha vingut a veure. Necessito una abraçada seva...

Avui he girat una cantonada per sorpresa i ens hem mirat als ulls (amb G., esclar), he trigat un segon més del necessari en dir-li el que li anava a dir...Per aquests segons val la pena tot. És aquella mirada de "no em diguis res...però digue'm que m'estimes". I sí. T'estimo, mussolet.

Encara no sé què fer a l'estiu...però suposo que ja ho pensaré al moment. 

Amor

 Seguia una persona a les xarxes socials que parla sobre l'amor de parella. Ja sabia que deia coses amb les que no estava d'acord però la seguia perquè amb algunes em feia pensar, ni que fos per portar-li la contrària.

Finalment l'he deixat de seguir perquè he vist que tenim una altra concepció de què és la parella i, sobretot, de què és l'amor.

Vaig llegir que parlava sobre l'amor incondicional. Primera que ho va comparar amb l'amor als fills i no té fills (ho sento, però parlar del que no has viscut...em sembla prepotent. Segurament jo també ho faig...però intento que no). Deia que l'amor als fills és incondicional i a la parella no.  El que em va explotar el cap és que al final deia que l'amor als gossos també era incondicional. Als gossos sí; a la parella no. Ahà.

Perquè la parella t'ha de DONAR el que tu vols i necessites, t'ha d'aportar. Què és l'amor per aquesta dona? Una transacció econòmica? Es veu que t'has d'ajuntar amb algú que t'interessi, com si fos una hipoteca. 

G. no és la meva parella. Ho sé. Però l'estimo. Incondicionalment? No ho sé. Segurament no. Però subjecte al que em doni? Tampoc.

Per què diem amor a una interacció i transacció social? Quantes parelles  no s'estimen?  I simplement tenen un pacte, un contracte i una feina en comú (pagar la hipoteca, cuidar els fills...). 

G. no és la meva parella però l'estimo. 

Ho prefereixo.

L'estimo tant com em deixa  encara que no em deixi exercir. L'estimo igualment. Faig el que sigui millor per ella (sense perjudicar-me a mi, estimant-me i respectant-me).

Això em desgasta i alhora em construeix. M'omple i m'ajuda a anar endavant i a estar en aquest món, em fa independent i connectada amb mi mateixa.

No depèn de si ella m'estima a mi, no depèn del que m'ofereixi i em doni a canvi si m'interessa o no. 

Jo per "estimar" així...passo. Ni a G. ni a les altres persones que estimo. 

Només vull estimar-la perquè hi hagi més amor al món. Perquè hi hagi més amor a la seva vida. Si el vol que l'agafi. 

Per mi que ella m'estimi és que em deixi estimar-la. 

Vaig veure una peli en què un home es passa temps i temps explicant una història a la seva dona que ha perdut la memòria fins que ella, per uns moments, se'n recorda i el reconeix. Després se li torna a oblidar i ha de tornar a començar.

M'hi identifico. Fins que ella s'obre, m'explica, em comparteix, em deixa anar a casa a seva. Després torna a blindar i tornem a començar.

Lo únic que he de fer és cuidar-me, deixar-me estimar per les altres persones que m'estimen (moltes).  I sentir el meu amor per ella. Això és el que m'omple i em connecta. 

G. 

Amor...i punt.

Manifest

 He escrit aquest manifest.

No sé a qui li manifesto, però ho manifesto.

Per mi ser feliç és poder gaudir de la vida, dels petits moments de la vida, per entendre'ns, gaudir de rentar la roba. I per fer-ho, ara mateix necessito estar bé amb tu. No sé per què però és així.

I què és estar bé? Doncs estar. Necessito estar amb tu. Estar. Parlar-te, que m'expliquis, saber com estàs i què fas, veure't, ensumar-te...estar al teu costat, tenir espais per compartir, anar-te coneixent. Estar.

Que estiguis a la meva vida i jo a la teva. Quan penso que no hi seràs se'm desmonta tot. Només t'acostes i em dius "que tal" i s'arregla el món. 

T'acostes, saps? Necessito comunicar-me amb el teu cos i quan ho he de fer amb el teu mòbil...ho porto regulin...

Quan no hi siguis sé que tornaré a construir l'espai al voltant de la teva imatge com una papallona de llum tot i que estaràs per sempre més a la meva història. No s'estima així gaire sovint. 

Però mentre hi siguis necessito que hi siguis. 

Fins aquí el manifest. Au.

Avui ens hem fet molts mimitus falsos d'aquests que jo m'imagino però que son coses que passen: posicions, proximitats, mirades...a vegades hi son, a vegades no hi son. Per mi quan hi son son mimos. Acurrucacions...Només ens queden tres dies de dinar juntes. Tot s'acaba. Tinc por. Però almenys estem més a prop que l'any passat tot i que molt més lluny que fa dos anys. 

Com vas? Vaig. M'has dit aquest matí. I em desfaig per dintre, em desarmes i em quedo al teu costat explicant-te una xorrada.

I demà que és el meu segon aniversari, dos anys fa d'aquell somni que recordo perfectament, t'he comprat (perquè els guionistes m'ho han posat A HUEVO) una goma d'esborrar amb un mussolet. Un regal que en realitat és per mi, perquè tinguis un mussolet i te'n recordis de mi. 

És que no em digueu...estic pensant :ostres, ara no li puc comprar xocolata que es desfà amb la calor, què li podria comprar? Giro els ulls (a un cantó la botiga on vaig comprar la xocolata, a l'altre la papereria) i veig una motxilla i un estoig estampats de MUSSOLETS. Quasi em desmaio...i també hi havia una goma d'esborrar minúscula amb el mussolet. L'ha hagut de comprar, esclar. 

Fins demà amor meu.  Fa dos anys exactes que no deixo de pensar en tu. Aviat està dit. 

N

Sacsonets

 Com que estem tan soses...o sigui, bé, però soses (continuo defensant la teoria de que anar juntes en cotxe ens sobrepassa, tot i que segurament el que la fa a ella distanciar-se no sigui això i només sigui producte de la meva imaginació...)

Doncs com que estem tan soses em continuo refugiant un altre cop bastant en la meva imaginació, perquè imaginar-la i desitjar-la m'encanta. I de vegades penso que si la vull seguir veient i estant a prop seu només per per alimentar més aquesta fantasia. Coses que penso.

Avui...queda com molt raro dit així però és que son fets que passen...li he vist les calces...alimentem la imaginació...i després l'he vist nua per darrere (amb sostents...) i unes precioses ratlletes al mig de l'esquena fent mitxelin (correctament dit sacsó) és la part del cos que m'ha robat el cor avui. Volia mossegar-li, pessigar-li...preciós, en sèrio...

Avui ensumava el seu cabell una mica brut...que encara fa més bona olor...em desquicia...en el nostre moment de proximitat física del dia sense el qual perdria el seny. 

Tinc fantasies de converses nostres en què li dic tot sense cap mena de tabú. En plan...ho sento, no puc estar a prop teu perquè és que ho he intentat però prefereixo estar enamorada de tu que  fer el paper d'amiga, jo t'estimo des d'un altre punt, no soc una amiga i llavors em sobrepasso i no crec que sigui just per tu, tampoc. No puc fer veure que soc la teva amiga quan m'estic morint d'amor per tu. No em puc mantenir dins dels límits de l'amistat com has pogut comprovar. Si et digués tot el que penso t'espantaries i així no vull viure. 

O bé...mira, prefereixo que no anem juntes en cotxe perquè és que em sobrepassa estar allà dins amb tu i m'ofego amb la teva olor  i després trigo 3 anys en baixar. 

Penso en confessar-li un altre cop el meu amor i mira, si no li agrada doncs que no em parli, és tan senzill com això. 

Avui només vull somiar amb sacsonets de l'esquena preciosos i blancs i tous i suaus...

I calces per treure...ehem...o només per mirar. D'esquitllentes...

Pelets

 Avui no tinc ganes d'entrar en detalls de coses filosòfiques.

Vull tornar al meu món imaginari on només importa ella i lo molt que m'agrada i això em dona vida. M'és igual tot. 

Avui m'ha fet descobrir una cosa del seu cos en què no m'havia fixat. Pot ser? Doncs es veu que sí. Ha sortit en una conversa i ha dit ella doncs jo tinc "això". I clar...sí que ho havia vist, però no m'hi havia fixat. 

I son aquests típics pelets curs que li surten a algunes persones a la templa (a la SIEN, confesso que he hagut de buscar la traducció...perquè...fillmeu...). I ara no puc parar d'adorar-los, son tan DE BEBÉ!!

Com que sempre du el cabell deixat anar doncs no se li veu...o sigui...sí...però ara no podré parar de mirar-ho. Peletes...aix.

Ara toca la part del ciclo sin fin en què passa de mi i com aquell qui diu no em mira a la cara més que quan ja estem parlant, diguéssim. tot i que des de que va descobrir-ho no para d'arrepenjar-se a la meva cadira amb aquella postura falsa d'acurrucar-se que jo m'imagino. 

Però vam  tornar a parlar perquè ella tornava a estar "bueno", després del nostre trajecte en cotxe (casualment) i em va dir que no tenia ganes de parlar. Almenys aquest cop n'hem pogut parlar. Ja tornarà però estic trista quan "no hi és"; és així. 

Potser cada cop menys? Potser cada cop menys. Però ho estic. 

No sé, la propera vegada que m'expliqui els seus problemes...no sé, perquè ja s'acaba el curs...m'entren ganes de dir-li: per què m'ho expliques?  Què vols que et digui si després sembla que estàs decebuda amb el tot el que et pugui dir? Si em preguntes a mi ja saps per on aniran els "tiros", ja saps lo intensa que soc, jo no et contestaré coses neutres. 

Millor no m'expliquis res i només abraça'm, a això vaig. Aquesta és la nostra relació natural. Menys parlar i més abraçar-nos, però sembla que només ens podem abraçar quan algú de les dues està fatal. Sobretot ella. Doncs quin rotllo. 

Estic decebuda.

Però en canvi adoro uns pelets que no m'havia fixat que existien. Amb això ja faig.

Intimitat

 Avui he anat al seu cotxe com feia segles que no feia. 

Estic molt diferent de les últimes vegades que hi havia anat...no estava nerviosa ni em semblava un dia memorable. Per no estar, no estava ni contenta perquè avui m'he adonat que odio llevar-me, així en general. Encara que G. em vingui a buscar a la porta de casa com una nòvia (que no és). 

L'olor.

Déu meu, l'olor quasi m'ofega, m'inunda, em mareja, m'absorbeix, m'embafa (però en el bon sentit de la paraula). 

Quan vaig anar a casa seva em va sobtar molt que casa seva no fes la seva olor. Esclar...viuen dues persones més, no sé...però el seu cotxe...mare meva, és com viure dins d'una ampolla de perfum. Pot ser que sigui la persona que fa més bona olor de la capa de la terra? Ja m'ho he preguntat moltes vegades però la resposta sempre és sí. Perquè és olor A ELLA. No és ben bé cap colònia, xampú ni detergent...és tot junt, és ella, és la seva olor i punt i el seu cotxe era com viure dins d'una flor. Encara em sembla que la sento ara. Em semblava que jo feia la seva olor i tot...

El trajecte ha anat molt bé en el sentit que estàvem tan còmodes que ens permetíem el luxe de no parlar. O sí.  Ja parlem molt. 

Però sí, tenir-la allà al costat, inclinada cap a mi, que els nostres colzes gairebé es tocaven perquè té un reposabraços entre els dos seients...m'ha superat una mica. He baixat com un altre cop molt enamorada.

Semblarà raro el que diré però sentia el seu desig, sentia la seva crida, sentia que ens faltava una abraçada, un petó, el contacte corporal, els mimos...Ho sentia de part seva. De part meva ja estic acostumada a fotre'm i no tenir-ho. Però sentia la seva crida. Mai podrem saber si és real o és la meva suggestió. 

Després hem estat tan normals, esclar, ja estem una mica de tornada de tot, ho hem passat tot moltes vegades però  sentia que necessitàvem allunyar-nos una mica. Almenys jo. Jo veia que ella parlava molt amb la seva altra companya. Amb mi també, aviam...però no sé, continuo pensant que aquesta intimitat ens supera.

Que la necessitem i l'esquivem a parts iguals. La perseguim i quan l'aconseguim ens espanta i ens allunyem. 

Li ha tornat a canviar la veu i feia la de casa seva. I m'explicava com havia estès la roba i a mi a mi em ve aquell desig suprem d'estar a la seva vida, d'estar al seu costat, d'estendre la roba amb ella...tot i que sé que és impossible i a més crec que mai funcionaria...

Parlàvem diferent. Per primer cop deia que necessitava vacances i jo no em sentia malament perquè tenia com un instint dins meu de pensar "vale, què farem a les vacances?" tot i que no sé què proposar-li ni si ho faré ni si mai s'arribarà a esdevenir. Això per no dir que ja no compto ni boja que proposi res ella. 

Però crec que aquest estiu serà diferent. Vull dir-li de fer coses tot i que no sé quines. Però quan faci uns dies que no la veig segur que tindré ganes de proposar-li de fer un cafè. 

Estic una mica cansadeta, per això, de proposar sempre jo i iniciar sempre jo. Però esclar, com que no som res...no li puc dir ni preguntar-li com se sent al respecte. Perquè això amb les amistats no es parla.

I amb les meves altres amistats no és que no m'importi, sinó que ni tan sols hi penso. Parlem i punt. Mentre la comunicació sigui fluida i hi hagi interès...què importa qui hagi obert el xat? No sé...

Avui li he tornat a veure la panxa i té com un bonyet una mica més amunt del melic i una mica cap a l'esquerra. Nova necessitat desbloquejada: tocar-li. Vull tocar-li la panxa...em venen ganes de plorar. Em consolo tocant la meva...però sincerament, no és el mateix...Encara que sigui rodona, blanca i suau com la seva. 

No puc baixar la guàrdia. M'he de cuidar d'aquesta intimitat que necessito bojament perquè quan la tasto...uf....

P. i P.

 Pors i paranoies...

Avui li havia de dir a G. q si li anava bé demà portar-me amb el cotxe. 

Jo fardant de que estem tan beeeeeeeeé i estem tan bé i de cop m'entra el pànic per dir-li això tan normal que òbviament m'ha contestat que clar que sí i si m'hagués dit que no, hauria sigut per una raó. Perquè és que sí que estem bé. 

Però no se me'n va la por. Suposo que encara necessito més processos. Només agraeixo que no se'n vagi encara de la meva vida perquè encara la necessito per sanar. Com els mussolets. Sanandose mutuamente...aix...li vull ensenyar el vídeo i no. Perquè un cop li ensenyi deixarà de ser cert. O sigui. No sé per què, per mi encara pertany al món de la fantasia del qual estic sortint i aterrant a la realitat. 

Aquest matí pensava que m'alegro molt de sentir que jo sola no puc amb aquest vincle. Que fa mooooolts molts dies que li escric jo primera. I em contesta super bé, eh? I en persona busca la comunicació exactament igual que jo però cada dia penso: no vols escriure'm? No penses en cap moment que vols dir-me algo? Només m'escrivia quan creia que m'estava perdent. Quan l'esquivava, quan li vaig bloquejar els storys...

Però en canvi quan li escric sembla contenta. Hola! Em contesta. 

No sé, tinc com aquesta mena d'orgull tonto de "no ser jo la que sempre escriu primer". I per què no? Quantes collonades. A vegades penso que miro massa instagram. Faré dieta. 

Per posar el punt al post que doni sentit al títol del blog, diré que avui somiava amb la meva mà a la seva panxa blanca i tova com un mató. M'imaginava dient-li: et puc acariciar la panxa? Però no em puc imaginar un context en què això podria passar...Però m'imagino que em diu que sí. O que no diu res però fa aquell somriure seu de "vale", quan em diu que sí amb els ulls. Mare meva...adoro veure-la cada dia, adoro la seva presència física. Se'm curen tots els mals sense diagnosticar...

Quan tingui una parella de veritat vull sentir-me així. Guardar como. És així com vull viure l'amor. Vull veure la seva forma i sentir que soc a casa i que tot està al seu lloc...No serà G. però serà així o no serà. 

La ballarina

 Passo el matí sense quasi veure-la per coses de la feina...però amb 2 minuts és que m'arregla el dia, amb 4 mirades i frases...em torno a sentir als núvols. No sé per què després caic. Ho sento com un vici de sentir-me rebutjada i malament i NO ÉS.

O sigui, la cosa està descompensada, evidentment jo estic enamoradíssima i per ella soc una amiga. Val. Però a partir d'aquí tot està bé! Vull parar de sentir-me malament a estones fins que una paraula seva em sana...aix.

Amb un somriure m'ha salvat el cap de setmana. M'ha tornat a ensenyar la foto que em va enviar ahir i li dic però mira lo millor de la foto...i és que sortia ella de fons fent la foto reflectida en un mirall...però només un tros i es veia un peu com en punta...i li dic...mira la ballarina. Ja estava somrient per orgull del seu fill -que estimo- però se li ha ampliat el somriure...uf...tan bonic...

Fer-la somriure és el millor que em pot passar...

I arriba l'estiu i arriben els braços nus que és que no puc no acariciar en certs moments. Jo tinc la pell suau (és així...) però és que la seva és MEL, és lo més suau que he tocat mai, fins i tot més que jo mateixa que ja ho penso, em toco un braç i penso ual·la, que suau...però és que ella MÉS. 

Arriba l'estiu va sense samarreta interior i quan la veig canviar-se (passa...) li veig tot el cos, la panxa, els pits dins dels sostents tan sexys que porta i he de desviar els ulls per no quedar-me mirant embadalida perquè ho faria, jo crec que em cauria la bava literalment i tot. Com pot ser una panxa tan bonica, m'hi vull adherir...

Per no parlar dels turmells perquè ja en vaig parlar ahir...

Penso...mira la ballarina...i ja somric jo per tot el cap de setmana. 

Gràcies G., amor, m'alegres la vida i la fas tan bonica que com puc pensar en voler estar sense tu?

Canviant de tema, NC. torna a estar fora, marxa de la feina però pot ser que al setembre torni. Avui he plorat molt i ens hem enviat molts missatges d'amor. No vull estar sense ella, ja em fa prou pena que estigui de baixa i no veure-la...i quan em diu la seva paraula carinyosa cap a mi i sap que se'm posa un somriure tonto i quasi em poso vermella...ai, amoret...com m'ensenyes també a estimar fins al màxim que podem estimar-nos.

Jolin, malgrat tot...que bonic és tot, que bonic son els vincles i que bonic poder-ho viure. 

Haver parlat

 Avui s'ha desfet un altre malentès sol gràcies a la conversa que vam tenir l'altre dia.

Visca!

Li he preguntat una cosa i m'ha contestat amb evasives i jo pensant...ja hi som?

Però al primer moment que l'he vist després l'he cridat i li he dit així amb gestos...hem de parlar. 

I seguidament m'ha dit que no m'havia contestat perquè no volia que ho sentís una altra que hi havia per allà i que després m'havia cridat per dir-m'ho però jo no l'havia sentit.

M'encanta que tingui clar el que pot fer-me mal perquè jo li he dit i que de seguida pensi en resoldre-ho però encara m'encanta més que hagi anat jo al moment a resoldre-ho.

Em repeteixo sense parar que no som res però sento que tot és tan útil per quan amb algú "sigui algo" no sé, el que sigui que vulgui dir això.

Perquè en realitat per mi G. no és que no sigui RES. Al revés, és moltíssim.

I estic contentíssima i em consolo i em sento créixer quan penso que li he dit "per mi ets molt important i necessito estar bé amb tu per poder seguir amb la meva vida". Perquè és així mateix. I perquè sento que ho ha rebut molt bé, tot i que continuem sense "ser res".

D'altra banda, per què no dir-ho, em cau la bava mirant el seu turmell, sobretot perquè en conec el tacte i tan blanc...no és que sigui fetitxista però mai hauria pogut pensar sentir-me tan atreta pels turmells d'una persona...

Però ara és com una atracció que no em fa mal, que la puc gaudir. He après com a viure-la en solitud, com cap endins. Per això sempre penso que com de cop em digués que sí em cago. Necessitaria un temps d'adaptació...però bueno, com que no passarà...doncs no em preocupa. 

Fins demà (com m'agrada dir, pensar i sentir això...). 

En alguns moments penso com si hauria de conèixer o fixar-me en alguna altra persona...però em ve sota zero de gust quan ja estic tan bé amb el meu  mussolet i que m'envia fotos del seu fill (que estimo, no puc evitar pensar-ho) perquè li ha comprat roba elegant -i perquè jo li pregunto, clar-. Estic fatal? Sí, confirmem. 

Expressar

 Bueno, avui estic una mica orgullosa perquè en certa manera he resolt el que em passava...o sigui.

Ara és aquell moment del ciiiiiiiclo sin fin en què G. no em fa cas. O sigui, està distant, està a la seva bola perquè està "millor" i no em necessita, diguéssim...dit així sona fatal...però és així, no ens enganyem.

Tot i que no entenc tanta proximitat i tanta distància...en fi, cadascú és com és, com que tampoc som res, doncs no em sento en la necessitat de decidir si em convé estar amb una persona així perquè com que no hi estic...oi que m'enteneu?

Qüestió, que a sobre a la feina tinc molta feina i vaig a tope i cansadíssima i a sobre de que està distant quasi ni la veig i ahir ja vaig sortir una mica mosca tot i que després del dinar va haver-hi "fals acurruque". Mare meva...cada cop parlo pitjor...però avui la distància ja començava a ser nivell Frozen i he sortit una mica mosca.

O sigui, no enfadada amb ella perquè diguéssim que no ha fet res malament excepte ser com és ni amb mi perquè tampoc és que m'hagi passat ni hagi fet res raro...jo estic normal, el que passa és que l'entorn és tan diferent i de cop tan hostil que em sento perduda...però sí mosca.

I estava una altra vegada amb allò de coi, ara necessito expressar algo però què dic? Com ho dic? Ho he de dir?

Perquè m'entra la paranoia de que la molesto, de que soc pesada i de que tornarà al modo "que no es faci il·lusions, aquesta". I el meu síndrome de la Salvadora mal curatem diu que ja té prou coses al cap com per a sobre ocupar-se de mi que no som res i que no la molesti. Pesadíssim. Ommmmm

I he entrat a un lloc pensant tot això però quan he sortit de cop m'han entrat ganes d'enviar-li un missatge, com de saludar-la. He pensat...fora la paranoia, tal com estàveu la setmana passada per què coi has d'estar pensant tot això??! Estic molt dubtant entre si les coses venen de la realitat o dels meus traumes...

I li he enviat un missatge i li he dit "guapaaaa" (com dient...ei) i em respon amb una cara de 🤨, així, aixecant una cella com dient...què diu ara aquesta. 

I li responc: res, que als matins vaig a tope i quasi no et veig i et trobo a faltar. 

Pam! Ho he dit. Canviarà això el curs de la història? Repeteixo: no. Però ho he dit. Ha rigut i no ens hem dit res més (perquè està en modo avion, diguéssim). 

Però la meva necessitat d'expressar-ho ha quedat resolta. Ho he expressat. Ole jo. 

I res, demà seguim...igualment estic contenta perquè la seva "absència" no em provoca uns baixons com els de l'any passat, esclar i em tranquilitza molt pensar en l'estiu i pensar que li podré dir coses i que li penso dir la frase "digue'm que ens veurem encara que sigui mentida".

Si fa dues setmanes li vaig dir que és molt important per mi i  que necessito estar bé amb ella per poder seguir amb la meva vida. Ja ho he dit. Doncs ara ho faig. Què pot anar malament? Ehem...ironia mode on. 

Avui també he llegit: si ja sé que m'estrellaré, almenys gaudeixo del trajecte. O una cosa així...doncs això, au.

Per cert, benvinguda la meva amiga A. q li he compartit el blog (holiiii). I seguim. Jo a lo meu.