El Missatge

 Missatge enviat.

Resposta rebuda. 

Estic molt desconcertada.

Diu que ella no ha fet res més que no sentir el mateix que jo.

Dispensi, però això no és veritat.

Lo únic que li vull respondre és que no m'invalidi d'aquesta manera. Que la història ha sigut de totes dues.

Com que insisteix amb que li digui les coses a ella, doncs el que vull, sí, és dir-li.

Li vull dir, simplement li vull explicar el nostre ciclo sin fin. En què estem normal i llavors ella em comença a ignorar i a fer com si no existeixo (vull dir-ho ben dit) i jo al final me n'afarto i què faig? M'allunyo, poso aquesta distància que ara li he dit que vull posar...que diu que oh i tant que respectarà (ah sí?) i la seva actitud canvia totalment. Llavors té ganes d'explicar-me coses, li interessa un munt tot el que dic encara que no li digui a ella, ens anem acostant i acostant i acostant fins que penso...coi, què estic fent? Fins que m'estovo, fins que em torna a enamorar, fins que em relaxo...i llavors PAM! Tornem al principi. I ja no li dic la fase del mig de que "està malament" perquè tampoc és que vulgui fotre més mal rotllo.

Li vull dir que hi ha dues actituds molt diferents: ara t'explico, ara no em preguntis, ara et pregunto ara no m'interessa res del que em dius, ara escolta'm, ara calla que no vull parlar...D'això no se n'adona? 

Potser per ella el ciclo sin fin és un altre i per això canvia d'actitud.

A més el que diu es pot aplicar depen de quan. Diu que la incomoda que jo estigui malament "per culpa seva"...però a principis del curs passat bé que estava tan tranquil·la, que jo feia la conya de que em consolava ella d'ella mateixa i fins i tot era super bonic. Perquè jo estava malament però no era "per culpa seva" fins al punt que la seva amistat em reconfortava. 

No sé, és com si hem vist dues pelis diferents. 

Ara vaig a apuntar en una llibreta el que he escrit en el xat "jo mateixa", el que m'han dit les amigues que saben de què va i el que em surti. Aviam si puc donar-li una resposta que almenys em deixi descansada a mi, no sé, almenys que em tregui aquesta sensació de gaslighting (o com se digui) que tinc. Menys mal que les persones que han anat seguint la història dia a dia em confirmen que no estic boja.

Tinc proves i testimonis. 

No vull...

 Aquest cop no li he felicitat l'any nou, ni res, clar, perquè ara ja estic en un altre mood. 

Buscant com la vaig felicitar l'any passat, sense voler, he fet com un recorregut per l'any en el nostre xat.

I m'he emprenyat encara més perquè vam estar molt a prop, parlant de coses molt profundes i com molt unides. No és que m'ho semblés a mi, és que era així.

Com per acabar ja al final de curs passat passant de mi, desagraïda total i dient-me que no em volia dir les coses. I a més de cop. 

Deia que em vaig emprenyar de cop jo però no, la que va passar de mi de cop va ser ella. I clar, mai em dirà per què. Ja m'és igual.

Al mes de maig, a finals! Estàvem parlant. Vaig anar a casa seva a parlar, amb la seva veu de casa...oix...i al juny ja em tractava com una merda. Com pot canviar tant en tant poc temps?

Aquest trimestre igual. 

A l'octubre ens estàvem fent dues abraçades perquè amb una no n'hi havia prou i m'estava dient que l'ajudés i la cuidés quan tornés a la feina...i al desembre hem acabat sense ni parlar-nos.

Aquest cop he estat jo. Sí.

Aquest cop ha estat ella qui demana explicacions.

I les tindrà. Sí. Amb el missatge que li enviaré, no sé...demà...és que no vull...uf. Però ho he de fer. 

Que posarà punt i final a aquest cercle viciós de merda, almenys per part meva.

No prometo que la història acabi però almenys aquesta manera de procedir sí. 

Prou ja de ballar al seu so. Més que res perquè el seu so de vegades inclou ignorar-me, tractar-me malament i menystenir-me. 

Li diré que m'allunyo perquè l'estimo i no puc estar al seu costat però tan lluny emocionalment. Potser no ho enten perquè parlem idiomes diferents. Potser no.

Però jo necessito dir-ho. 

En alguns moments estic molt trista...però llavors recordo que ho estic igualment.