Les 5 estrelletes

 Després del post anterior, al dia següent vaig estar encara moltíssim més trista. 

Però moltíssim.

Estava posseïda per l'esperit de la tristesa, m'ho notava a la cara fins i tot.

Ho vaig dir a alguna amiga: tinc ganes de ficar-me al llit i tapar-me el cap, no sé si s'entén la sensació.

Quan estàs trista sense remei.

Quan ni tan sols plores.

Ni tan sols penses res.

Vaig fer tot un trajecte de cotxe sense poder posar la música cosa que no faig MAI per molt que hagi anat trajectes sencers plorant A RAIG. 

No sé, tot molt raro.

G. havia continuat igual que els dos dies abans...no sé, rància però...igual. 

Vale que era lluna nova i sempre m'afecta molt i veig que aquesta lluna nova ha afectat a altra gent sensible que conec...

Però avui he vist que G. té en el seu estado de watsap unes estrelletes que compten els mesos que fa que va morir la seva mare. Me n'he adonat quan he vist que ahir n'havia posat un altre.

Ho he vist avui.

I he entès que ahir arrossegava la meva tristesa i la seva. 

Avui hem pogut desbloquejar una mica amb G., tot i que he hagut d'anar jo a tenir una conversa una miqueta fluida perquè ja no puc suportar aquest estat d'haver d'anar a tallar l'aire amb un ganivet. 

Li he preguntat com anava i m'ha dit que la setmana se li feia llarga (no penseu que m'ha dit res del que li passa, tot i que en realitat ho prefereixo, tot i que ja ho sé tot). 

En realitat estem fent el que vam dir que faríem tot i que sigui una puta merda; lo altre era pitjor. Intentar arribar a ella i trobar-la igualment així.

Avui he parlat bastant amb la ex-directora i em fa molt de suport perquè a part de que es preocupa per com estic i parlem, és que veu G. igual que jo. I ella no està enamorada, així que tan encegada, tan encegada...tampoc estic. 

Diu que té ganes de parlar amb ella...em sento tranquil·la com de saber que hi ha algú més que es preocupa per G. a part de mi. Perquè la ex-d. em deia: és que si no té confiança ni aquí, ni a casa ni amb ningú...on es deixa anar? Quina merda de vida (amb perdó). 

És exactament el que penso i el que li vaig dir aquella època que vam parlar en confiança i tan a prop. 

I sí, ho vull i li dic i estic obsessionada perquè estic enamorada però la ex-d. no ho està i no està obsessionada i pensa el mateix i també li vol dir i vol ajudar-la i cuidar-la. 

Que bé.

Si ella i jo volem...segurament sempre voldrà algú i no es quedarà sola i desemparada...

No sé, jo ara només vull que puguem parlar de les coses del dia a dia i que ens mirem a la cara com persones normals i civilitzades.

I sí, ara que ja no estic posseïda per la meva tristesa i la seva alhora, vull que ens deixem anar. 

Que no vol dir que no ens parlem mai més, coi. 

Encara estic trista però això ja és meu i és lo normal. 

Al seu costat

 El cap de setmana li vaig enviar una cosa que ens feia gràcia i vam intercanviar una frase...i després ella em va enviar una cosa de la feina així com de complicitat.

Vaig notar que ella volia parlar més...però com que mai ho sé segur...i quan jo responc a aquesta crida que sento em quedo amb un pam de nas...doncs la conversa va ser curta. 

Ahir dilluns i avui dimarts...ja torna a no mirar-me a la cara.

Sincerament, la conclusió que trec és que...està fatal...perquè aquest cop no puc pensar que és res que jo hagi fet, que no hagi fet ni res perquè estic exactament idènticament que la setmana passada i fins i tot podríem dir que hauria afluixat una miiiiica. 

I ella res, fatal, molt mala cara, modo robot, no em mira a la cara...

A mi em continua fent mal però ja no puc retirar-me més perquè ja estic retirada. 

La diferència és que com que jo no estic intentant acostar-me, diguéssim, no m'enfado.

Només em poso trista per com és la situació i per veure-la tan trista.

El meu jo natural li preguntaria com està, què té...però repeteixo: perquè em foti un moc i tornar-me a quedar amb un pam de nas...no en tinc ganes.

No estem naturals. Jo no ho estic i ella tampoc.

He parlat amb la que abans era la directora (i ara ja li puc explicar tot perquè ja no ho és) perquè m'ha vist trista i diu que parlarà amb ella perquè també està flipant amb el que fa. Li he demanat que no li digui res de mi...no sé, segur que té un discurs preparat: que està cansada, que la seva mare...blablabla. És molt fàcil dissimular. 

No sé.

Em sento fatal.

Jo vull estar al seu costat i no així.

Però de totes maneres no puc encara que m'hi posi.

Vertitats i mentides

 Estava repassant posts del primer curs...perquè em sento com ja estic segura que m'he sentit moltes vegades.

I és mentida que només em vingui a buscar quan jo m'allunyo o estic "enfadada", també hem estat molt de temps. Molt de temps!!! A la conversa telefònica li vaig dir...hem estat molt de temps MOLT BÉ! I fins i tot estant super bé a la feina i després enviant-nos missatges per la tarda i...jo què sé...no era per recuperar-me perquè ja m'havia recuperat. 

I lo de portar-ho al meu terreny...no ho estic portant bé, no sé a què es refereix. No sé quin és el meu terreny que no és el seu. El del sexe? El del cos? També ha utilitzat això per recuperar-me...el contacte físic, les mirades, la proximitat...El de l'amor? El dels sentiments? El de ser especials l'una per l'altra? Què té de dolent? Per què no en podem parlar?

Avui he pensat que no és que no es vulgui vincular amb mi sinó amb una altra persona...sinó que en realitat no es vol vincular TANT amb ningú. Per això li va bé la seva amiguíssima super estimada llum de la seva vida...perquè aquesta tampoc es vincula. Ja va bé que sembli que son taaaaan amigues i en realitat no ho hagin de ser. 

Avui la meva nova còmplice que treballa al seu costat m'ha dit que estava de mala hòstia...com que aquests dies no la veig (G.)...uf, a partir de la setmana que ve ja sí una altra vegada.

També pensava...penso molt, veig...que tenim com temes de conversa predeterminats però no n'entren de nous. Per par meva està clar per què: perquè em fa callar i diu que no la remogui quan jo el que faig és compartir amb ella la meva vida. Per part seva...suposo que deu ser lo del terreny un altre cop que no entenc...

Moro de ganes d'enviar-li un missatge, de publicar algo perquè ho vegi...però és que no sé què. Estic seca. Com quan el cos em feia anar cap a ella i no ho podia evitar...doncs al revés. Ara no em deixa. Alguna part de mi haurà entrat en raciocini.

Ara, també us dic que no surto de la tristesa absoluta.

Quan ella ha volgut que em cregui que li importo m'ho he cregut. I quan vol que cregui que no li importo també m'ho crec.

Fa de mi el que vol, això ja ho sabíem, oi?

I si fos veritat?

 Noooo,no no...no la història d'amor amb G., no...

Aviam, ser és veritat però no com jo la sento...

Com que ara hem d'estar així, soses i evitar-nos doncs em distrec analitzant i pensant coses.

Bueno, sempre ho faig, però en ocasions estic distreta amb el que passa...però ara no. Ara estic trista amb el que passa.

Perquè veig lo bé que podríem estar (semblo la meva ex, parlant...quin drama) i G. em fa riure amb el seu humor que adoro...i penso que potser ara sí que estarà bé, així, sense mi. Sense que li destorbi la seva pau.

Però al títol del post.

Crec que el trimestre passat es va rallar quan jo i la meva confessora vam parlar en veu alta d'A. davant seu, es va emprenyar com em passa a mi quan va notar la dedicatòria de la conversa.

I sé que es ralla perquè parlo d'ella amb altres persones. Però no em sento culpable perquè jo tinc dret a parlar amb qui vulgui, és la meva vida. 

Però qüestió...que he pensat...i si fos veritat i jo ara vaig i lligo amb A.?? Vale que se m'ha anat el crush i no crec que passi. Per cert, que hem quedat a casa meva per veure una peli un dia. S'anti-crush.

O si fos veritat i em lligo la lesbiana de la feina (per cert, que està de baixa i la trobo a faltar molt i parlem molt).

Què passa, que hauria de dissimular o què? Que no puc parlar en veu alta dels meus ligues?? G. es sentiria ofesa? S'enfadaria amb mi?

En fi...aquestes preguntes tampoc tenen cap sentit.

Estic molt trista...però penso que si G. em respecta i em deixa suficient temps perquè assimili que NO M'ESTIMA potser al final ho assumiré. 

Però que igual amb una vegada n'hi hauria hagut d'haver prou (collons, quina frase tan enrevessada). 

La tinc allà davant i la trobo a faltar.

Però almenys ara també és el que jo faig i almenys li he di per què i almenys li he demanat que ho respecti i...jo què sé...almenys encara és més trist que mai. 

Ella només vol que no passin coses perquè no se li trenqui la seva pau i jo només vull que passin coses perquè així ens puguem sentir a prop una altra vegada. 

Ella no vol perdre el control i jo vull que el perdi i perdre'l jo també. 

Som incompatibles.  

Jo ja vull que sigui demà per tornar-la a veure. I em vindrà la tristesa dels divendres...però bueno.

Com seeeeeeempre, em reconforta pensar que el  buit que em deixa es podrà omplir d'altres coses i persones. De fet m'agrada bastant la meva vida, així en general però no la puc compartir amb qui jo vull. I això ho fa tot tan trist...

La meva boniqueta que avui feia cara de cansada i anava una mica escabellada (com a mi m'agrada) i té aquella mirada tan dolça...i aquell humor que em fa riure des de molt endins...

I com més em vull allunyar d'ella més la idealitzo, suposo. Però precisament puc allunyar-me (bueno, amb prou feines...) perquè sé quins defectes té i sé quines coses fa que em fan mal i sé què és el que no m'agrada d'ella. 

Si ella volgués...penso que es podrien compaginar...però està clar que no vol. Està clar. I que continuï així...per moltíssim trist que em sembli. 

Subtileses i dedicatòries

 Estem tristament força bé i tranquil·les sense fer-nos cas, diguéssim...aparentment, esclar. 

Perquè sempre hi ha d'haver aquestes subtileses i aquests subterfugis que HAIG DE PERCEBRE, prou que ho sap...

Jo no deixo anar del tot, clar que no, com puc veure-la allà i no dir-li res? No preguntar-li com li va, no mirar-la als ulls, no explicar-li alguna cosa (superficial, clar...tipo que m'he canviat el mòbil, jo què sé...). Tot i que em poso tristíssima de no voler explicar-li les meves coses reals perquè ja no puc perquè ja estem massa lluny...

Però ella tampoc deixa anar del tot! Tot i que crec que s'està retenint, vull pensar que per respectar la meva decisió...o per confirmar-se a si mateixa que llavors vaig jo...No sé.

Però després que a la conversa telefònica em confirmés tot el que jo pensava ara ja sé que tinc raó tot el rato i simplement em pregunto a què respon tot plegat. Por? Jo què sé.

Ara ja no seiem al costat per dinar perquè a sobre cada dia ens canviem de lloc i per mi és un ESTRÉS que em moro. 

Avui ella ha segut en un lloc i jo estava dreta. M'he posat aigua i m'he posat a parlar amb una que estava a l'altra banda de la taula i m'he assegut...com mentre bevia aigua...al costat de G. 

Val, reconec que també he pensat...escolta, si un dia seiem al costat tampoc passa res...De fet també reconec que procuro seure davant seu però no ben bé...com per poder-la veure bé però no estar davant.

Ho faig per mi (per veure-la) i per ella (per no estar tan arran com per incomodar-la). 

Total, que en el moment que sec mentre parlava d'una TONTERIA amb la del davant, G. salta i li diu a la seva super amiguíssima llum de la seva vida: Tu on t'asseus?? Allà lluny o aquí on estic jo?

Mmmmmm...hola?? Cal aquest comentari en aquest moment??

No tinc cap dubte, com deia, que era dedicat a mi. 

I després encara ha fet un altre comentari sobre ella i jo...aviam...G., carinyo, aclareix-te. Vale que ens diem igual, però la història no és la mateixa, crec jo. 

Avui hem estat com molt normals, tot i que només ens hem vist a l'hora de dinar. 

Massa...perquè ahir ho pensava: avui ja som dimecres...la setmana es va enfilant i sempre acabem els divendres aquí dalt. 

Massa normals...perquè si estem normal tornarem a acabar igual. 

Sempre passa...el relax ens apropa. 

I després no sé què cony ens allunya.

També us dic que si tornem a estar "bé" i torno a notar que de cop passa de mi li diré que què passa. Per això vull estar atenta a no "portar-ho al meu terreny", com ella diu. I, també com deia, no descarto dir-li "que per AIXÒ - el que sigui, inserti aquí el seu apropament emocional corresponent- no em pensaré que som nòvies". 

Potser aquesta frase desbloquejaria alguna cosa. 

És com si no volgués reconèixer que tenim un vincle especial.

I el tenim, carinyo, per molt que et foti. 

I que em foti a mi també, en alguns moments. 

És inevitable, és així. 

Per molt que ens hi posem de cul.

Avui també pensava...podria viure amb els 2 minuts de conversa que hem tingut en què m'ha explicat què feia aquesta tarda i com se sentia (res, que estava cansada només de pensar que arribaria tan tard a casa). 

Si és que son coses normals de cada dia, aquestes coses com "de casa" que m'agraden tant i que vull saber d'ella. 

La part de que jo no li puc explicar res (per no alterar-la...jo què sé) de les meves mogudes emocionals i interiors i sé que així no puc viure...no sé com gestionar-la.

Però el que deia al paràgraf anterior és el que em dona pau com per seguir amb la meva vida i buscar el que necessito per una altra banda, no en ella. 

No sé si m'explico. 

Tornada

 Dijous va tornar. 

Per sorpresa.

Va venir-me a buscar al bar del cafè al matí.

Ui sí, ja ho veig com em deixa anar!

No la odio, clar que no. 

Estem bé.

Considerant que per coses de la feina, gairebé no l'he vist en tot el dia els dos dies que hem passat juntes. 

Però està en mode "recuperar-me".

Ho sabia.

Ahir em posa like a l'estado de watsap. 

Sembla que parlo en xino...

No sé, jo també dic que m'allunyaré i li pregunto cada dia com es troba...

Potser he de mantenir la distància el temps suficient perquè es cansi d'intentar recuperar-me i...no sé...si es passa molt dir-li algo? No ho veig.

No m'ho imagino el què. 

No m'imagino que faci algo "bo" i dir-li: sisplau, no ho facis. 

Però va, mirem lo positiu: no m'havia passat mai que la seva atenció em fes un cert mal pel fet de pensar: no em donis el que després em retiraràs pel morro no sé quan ni sabré per què. 

Penso que "mantenir el bon rotllo a la feina" no passa per posar-me like a l'estado de watsap. No cal.

Tot i que clar, m'encanta que ho faci i soc feliç.

I a sobre quan la veig somric i em poso contenta, com sempre. 

És que com puc renunciar a això?

De moment, pel que fa a mi, m'he mantingut prou distant des que ha tornat.

Ella ja m'ha ensenyat totes les coses que sap que m'estoven el cor.

Vols que tingui el cor ben tovet per matxacar-me'l?

Perquè no em confongui i no ho porti al meu terreny, també, suposo, no? 

Collons...en sèrio...

Confio en tenir prou fredor i prou aguante aviam si podem estar així fins que l'hora del terme hagi passat.

En realitat així és com millor estic. Mantentint-me distant i tenint-la darrere meu. 

En fi, G., amor...mentrestant continuarà caient-me la bava mentre et miro els cabells (com te'ls pentines cap a mi) i els ulls i soc feliç d'estar el teu costat...però així...fent com si ets un somni que no existeixes. Jo què sé...

Buf!!

Focus

 Jo venia de les vacances molt enfocada i ja m'estic desenfocant.

Avui no volia dir-li res però ho he fet. 

Es troba millor però segueix espantada (tranquils, ja se li passarà quan torni a la feina i no vulgui que li parli). 

M'ha dit una companya, la que deia que tenia una relació molt falsa amb la seva suuuuuper amiga llum de la seva vida..que divendres li va preguntar a G. com es trobava i que  li va enviar un àudio de 7 minuts.

I clar, la companya aquesta a qui LI SUDA G., em diu...que li pregunto com es troba, que no és el meu nòvio. 

Exacte, G., amor, pots enfocar-te, tu també, amb gent a qui li importis? N'hi ha, eh, creu-me. Hola!

Divendres vam parlar bastant també nosaltres, el que vaig dir, que li hauria dit el mateix a qualsevol que li hagués preguntat. Rectifico: si no soc jo, li diu encara més. 

Tot i que dubti que li faci el to aquest de pobre de mi i que li hagi dit que troba a faltar que la seva mare la cuidi.

Un aaaaaltre cop sento que fa amb l'altra gent el que voldria fer amb mi. 

Suposo que a menys implicació emocional, més fàcil. Dic jo. Per mi és al revés però bueno, ella no és jo.

Total, que torni ja d'una vegada perquè m'estic estovant massa i necessito odiar-la una mica més i veure com esta en modo PANTOMIMA.

Se m'acudeixen coses per dir-li en relació a la conversa que vam tenir per telèfon i crec que em sortiran, eh? 

Perquè quan hi hagi algo "íntim", enlloc de pensar-ho només, ho diré: escolta, m'ho pots explicar, tranquil·la que no em pensaré que som nòvies per això. Explicar o fer o jo què sé...mil coses. 

També m'agradaria dir-li que m'agradaria (toma ya frase...) veure la seva veritat. O sigui. Que m'agradaria saber que quan em diu algo és perquè vol, li agrada i li ve de gust. No perquè:

a) No em pensi que som nòvies o 

b) M'estigui volent recuperar perquè no suporta el mal rotllo. 

Però bueno...això no sé si li podré dir.

És que en realitat quan torni no tinc ganes de dir-li res, però allà estem fotudes cada dia i passen coses. I...bufffff...passen coses. 

És que no podré...jolin, amb lo ben preparada que venia havent anat a la psicòloga el dia anterior i tot...putos guionistes...

I a sobre avui li envio un gif com per dir "no ploris", jo que m'estava fent la dura en plan...sí sí, i ella m'ha enviat una careta com plorant...bueno, aquella que té una gota que no se sap ben bé si és de suor o de plorar però que fa cara de pena. 

I va i li envio un gif d'un osset eixugant-li les llàgrimes a un altre i no m'adono que a sota posa MISS YOU.

Diossss.

En fi...ara ja està fet. 

Demà la intenció és no preguntar-li res...però després...no tinc credibilitat ni amb mi mateixa.

No vull estar com l'última setmana però tampoc com la penúltima.

No vull veure ostentació de coses falses. No vull veure PANTOMIMES. I lo únic que puc fer és allunyar-me.

Segurament ara la seva super amiguíssima de l'anima deu estar deprimidíssima sense G. perquè la troba TAAAAAAAAN  a faltar que no pot viure sense ella. Perdoneu el rintintin, no ho puc evitar. 

Mira, ja em va bé perquè només de dir-ho ja la començo a odiar un altre cop.

Però clar, com que després la G. dels missatges (quan m'envia missatges) o de casa seva (amb la seva veu de casa...) és com una altra persona que la G. de la feina i per això precisament encara és molt pitjor perquè per culpa de la G. de la feina, no puc veure la G. de casa, que és la que jo vull i amb la que connecto. 

Quina puta merda. 

Això, això...cabreja't!!!

Kleenex

 Em sento una mica el seu "paño de lágrimas". Vale. He buscat la traducció i no em quadra, així que deixarem el sentit en l'idioma de l'imperio.

Li pregunto com es troba i m'ha de fer la peneta. 

Entenc que la tristesa la desborda i no sé a qui li explica això en concret. 

Però continuo sense estar d'acord amb que un cop surt del pou em llenci. 

Talment com un mocador d'un sol ús.

Usar i llençar. 

Un cop ja s'aguanta dreta em deixa anar i si te he visto, no me acuerdo. 

Perquè llavors no sembli...jo què sé què putes. 

No vull que torni.

Només vull enviar-li missatges de com es troba i que m'expliqui com se sent. 

Per sempre.

Ja sé que no és el que hauria de fer. Ni el que vaig dir que faria. Ni el que em convé. Ni tan sols el que vull fer. Però aquí estic. Fent això. 

Quan torni no tinc cap ganes de compartir res del dia a dia amb ella perquè sé que tornarà amb la mateixa actitud de fer veure que tot va bé. I jo vull que hi vagi de veritat. No suporto aquesta pantomima. 

Vale, no sé per què surt blanc però no ho sé treure: 

Hahahaha. Definició de pantomima al diccionari: Gesticulació i capteniment teatral expressant sentiments fingits

TAL QUAL.

El galimaties

 Doncs crec que l'obra de teatre de ser taaaaaan amiga de la seva suuuuuuper amiga (mentida) és dedicadíssim (a mi, clar).

És com per demostrar que la seva amiga NO SOC JO sinó l'altra. Per demostrar-s'ho a si mateixa, a l'amiga i a la resta de gent. I sobretot a mi, clar.

I no m'agrada.

Però clar, com que tampoc ho sé segur.

És que no em crec res. Vaig parlar amb una de la feina amb qui no havia parlat de G. però ho sabia perquè dissimulo fatal i sense jo haver dit res em va dir que aquesta "amistat" era molt rara, que era tot molt fals. Gràaaaaacies! I a aquesta persona li importen una merda G. i l'altra, o sigui, que sense ni parar-hi atenció, ja es veu la falsedat. 

No ho suporto.

La meva teoria és que G. no s'atreveix a estimar-me com m'estima. I no estic dient que estigui enamorada de mi en secret.

Realment (ara) penso que ella no vol ser la meva amant però sí que m'estima i també sent que som especials l'una per l'altra.

Que vol ser "amants platòniques", el terme que m'he inventat per ella. 

Però no s'atreveix i no sap pensar-ho.

Bueno, és la meva sensació.

Per això tot es torna tan raro i forçat.

Si simplement passés de mi, això s'apagaria i punt.

Soc gilipolles però no tant. 

No em vol dir res perquè no m'ho porti al meu terreny...clar, perquè hi pertany, amiga. Per això no m'ho diu. Però no vol dir que no ho senti. Si no, no hi hauria res a "no dir-me".

Avui tampoc li he dit res perquè és que no en tinc ganes.

M'estic molant bastant. 

Em va dir que dilluns anava a la fisio respiratòria. Ja li preguntaré què li ha dit i continuarem parlant de malalties com dues àvies. 

Tot i que jo li estic preguntant en plan...preocupant-me per la seva salut en sèrio i ella aprofita per explicar-me la seva vida i tots els seus sentiments. 

Però si li pregunto i li dic que m'expliqui...llavors no. Llavors que calli.

Molt béeeeeee.

Malaltona

 Ahir no li vaig dir res.

Bien por mi.

I pensava preguntar-li avui i demanar-li si necessitava res...ehem, com que sabia que em diria que no...

Ho he fet a mig matí, així, modo frozen.

Semblàvem dos avis enfadats: Bon dia, com et trobes. Bon  dia, soc al CAP perquè no puc respirar.

I clar...després li he preguntat què li havien dit i llavors he pogut parlar amb G. 

Amb la G. real. 

La que estimo, la que busco quan em trobo amb una paret de fredor i mals tractes...la que trobo a faltar.

M'ha explicat que no podia respirar, que té asma i que no li donaven res que li servís i que estava enfadada, agobiada i espantada. Però ho superaré, oi? Em deia...

Què m'ha de dir: soc asmàtica. 

Jo he anat contestant en modo bastant frozen, sense ser borde però no sent com jo soc ni com em surt ser amb ella i ella anava dient i dient i dient...

Després m'ha preguntat per la feina i li he dit super curt, també (no tinc ganes d'explicar-li res) i llavors m'ha dit

Saps què? Que trobava molt a faltar la mare "perquè em cuidi". És que no em pot bullir més el cor. 

Ha dit que el seu germà l'ajuda perquè clar...el seu marit és un moble, es veu. 

Jo vull cuidar-la jo. Però no vull. I no vol. Esclar. Però la diferència és que jo no vull si no és des d'un altre punt.

Seguirà de baixa, diu que es vol recuperar bé...

No sé.

He estat contenta que m'ho expliqués tot i que em queda una mica la sensació de que li hauria explicat "el mateix" a qualsevol que li hagués preguntat. Bueno, qualsevol no, però ja m'enteneu...

M'agrada quan ens relacionem així. Però no m'agrada que sigui només quan està "malament". Perquè després també ho està però fa veure que no...jo què sé...que m'embolico.

Tinc com noves teories sobre les coses que passen a la feina...però ja faré un altre post. A més ara no ho vull dir perquè dins el meu cap encara és bastant galimaties (m'agrada molt aquesta paraula).

Autocompassió

 O sigui.

Guionistes.

Vale que ella m'ha de deixar anar però vosaltres també.

Primer dia després de vacances.

No ve perquè està malalta.

Està BASTANT malalta. 

REPRESENTA que en el nou paradigma no li hauria de dir res i així ho he fet fins que...ha sigut superior a mi i li he hagut de preguntar com es trobava.

En la meva defensa he de dir que ho he fet a les 9 del vespre (i no a les 8 del matí que ha sigut quan ho he sabut) i de la manera més freda i escueta que he pogut.

Però tinc el cor absolutament trencat de pensar lo que s'espanta quan està malalta i lo tristíssima que estarà trobant a faltar a la seva mare, que m'ho va dir: quan més la trobaré a faltar és per exemple quan estigui malalta.

I jo aquí, fent-me la dura perquè és lo que he de fer perquè si no després em maltracta i a sobre no m'agraeix una puta merda. 

En fi.

Primer dia prova de foc no superada però resolta amb bastanta gràcia.  Tinc autocompassió.

Per què té el do d'estar malament quan jo me'n vull anar? Vull dir...no ho fa veure, és així. 

Almenys he passat el dia tranquil sense ella per allà. Bueno...o no. 

Uf.

Li he explicat les conversesacions que hem tingut a la ex-directora (i amigui) i també opina com jo...aviam com vindrà...

Avui no podria haver sigut un dia normal i corrent, en què G. fins i tot estigués una mica distant i borde i així jo em reafirmaria en la meva posició?

No, clar. No fos cas.

Telèfon

 Al final vaig escriure el text super llarg i elaborat on deia tot...però no li vaig enviar.

Em semblava massa llarg, però si ho intentava resumir em semblava massa dràstic i borde i després d'escriure'l i reescriure'l i consultar-ho amb les amigues vaig decidir no enviar-li.

Li vaig dir "mira...la resposta seria massa llarga així que millor ho deixem aquí". I li vaig posar un cor embenat d'aquells...

L'endemà al matí em vaig despertar amb el seu  missatge "bon dia, et puc trucar?".

Buah.

Després de sortir-se'm el cor per la boca i morir dels nervis, vaig dir-li que sí, perquè a més m'anava bé, era com el moment perfecte. 

Vale, quina era aquesta resposta massa llarga? Em va dir.

Vam parlar.

Vam PARLAR. 

Parlar de tot el que deia en el post anterior. A més m'ho havia preparat tant que és que m'ho sabia de memòria, em va sortir com si res, super ben estructurat i explicat. 

Em va dir moltes coses. Vam dir  moltes coses. No sé si en tindré prou amb un sol post.

Em va dir que si em ve darrere quan jo m'intento allunyar (sí ,correcte, ho ha reconegut i no li venia de nou, així que és perfectament conscient del que fa) és perquè no suporta que ningú estigui de mal rotllo o enfadada amb ella i que ho fa amb tothom. 

El que em falla d'aquesta teoria és que quan més ho ha fet, precisament, és quan jo no estic de mal rotllo, simplement m'allunyo per no fer-me més mal. Quan estic enfadada o fatal com l´última setmana ho entenc i l'hi compro. Però no és només això. Bueno, això va quedar una mica a l'aire però com a mínim li vaig dir la meva sensació i com ho veig i en aquest sentit, sí, hem  vist la mateixa pel·lícula. 

La meva conclusió és que li importo i em valora...però només quan me'n vull anar. I això no m'agrada. I per això continuo volent allunyar-me. 

Em va tornar a dir que està malament. Està molt malament des de fa molt de temps, des d'abans de tot lo de la seva mare. Ja ho sé, amor, ja ho sé. Si m'ho vas explicar, li vaig dir. Ah sí? Mare meva...

I també li vaig dir que sentia que el que jo li explicava li importava una merda i diu que no és això, és que s'oblida i que també li passa amb tothom. Bueno, això també és veritat. 

TAMBÉ li vaig dir que m'havia sentit malament perquè agraís el seu suport tant a una altra persona i a mi que havia estat al seu costat no. D'això també era perfectament conscient perquè es va sorprendre zero. I és com que ja tenia la resposta preparada.

Diu que a mi segons què no sap si dir-m'ho perquè, amb les seves paraules, no m'ho emporti al meu terreny. 

D'aquest tema no sé molt què pensar. Perquè sí, efectivament se'n va al meu terreny la cosa però continuo pensant que no és només perquè jo ho vulgui o m'enganyi o m'ho prengui pel que no és...és que és un terreny que ella no vol trepitjar. I no és necessàriament que siguem nòvies o amants, sinó que és un terreny de l'amor que sentim. Que ella no s'atreveix a sentir no sé per què. 

A part de que amb aquesta frase també entenc que és que llavors se li descontrola i ja no està al seu terreny. Perquè si ho tingués clar li seria igual el que jo pensés.

 Tot i que bueno, compro que sigui perquè es fa com responsable del que jo em pugui imaginar i de no donar-me falses esperances, tot  i que després no quadra GENS amb altres coses que fa. O sigui, em pots perseguir, em pots regalar un llibre per Sant Jordi, em pots venir a arrambar i enviar-me missatges tot el rato "perquè no m'enfadi" però no em pots agrair que hagi estat al teu costat perquè em pensaré que vols que siguem nòvies? Mmmmmm...em sona a excusa barata.

Confirma una mica la meva teoria que fa amb l'altra el que no s'atreveix a fer amb mi.

Bueno, però és que igualment continuo fermament decidida a allunyar-me d'ella. 

També he de dir que paral·lelament a enviar-li el missatge primer de tots, alhora, vaig demanar hora a la psicòloga i hi vaig el dia 7, abans de veure'ns. Necessito ajuda. Necessito fer algo diferent per sortir d'aquí.

Haver-li dit que em sento atrapada ja em sembla un gran pas endavant. Haver-li dit que em deixi anar és algo que pensava que mai faria. 

El Missatge

 Missatge enviat.

Resposta rebuda. 

Estic molt desconcertada.

Diu que ella no ha fet res més que no sentir el mateix que jo.

Dispensi, però això no és veritat.

Lo únic que li vull respondre és que no m'invalidi d'aquesta manera. Que la història ha sigut de totes dues.

Com que insisteix amb que li digui les coses a ella, doncs el que vull, sí, és dir-li.

Li vull dir, simplement li vull explicar el nostre ciclo sin fin. En què estem normal i llavors ella em comença a ignorar i a fer com si no existeixo (vull dir-ho ben dit) i jo al final me n'afarto i què faig? M'allunyo, poso aquesta distància que ara li he dit que vull posar...que diu que oh i tant que respectarà (ah sí?) i la seva actitud canvia totalment. Llavors té ganes d'explicar-me coses, li interessa un munt tot el que dic encara que no li digui a ella, ens anem acostant i acostant i acostant fins que penso...coi, què estic fent? Fins que m'estovo, fins que em torna a enamorar, fins que em relaxo...i llavors PAM! Tornem al principi. I ja no li dic la fase del mig de que "està malament" perquè tampoc és que vulgui fotre més mal rotllo.

Li vull dir que hi ha dues actituds molt diferents: ara t'explico, ara no em preguntis, ara et pregunto ara no m'interessa res del que em dius, ara escolta'm, ara calla que no vull parlar...D'això no se n'adona? 

Potser per ella el ciclo sin fin és un altre i per això canvia d'actitud.

A més el que diu es pot aplicar depen de quan. Diu que la incomoda que jo estigui malament "per culpa seva"...però a principis del curs passat bé que estava tan tranquil·la, que jo feia la conya de que em consolava ella d'ella mateixa i fins i tot era super bonic. Perquè jo estava malament però no era "per culpa seva" fins al punt que la seva amistat em reconfortava. 

No sé, és com si hem vist dues pelis diferents. 

Ara vaig a apuntar en una llibreta el que he escrit en el xat "jo mateixa", el que m'han dit les amigues que saben de què va i el que em surti. Aviam si puc donar-li una resposta que almenys em deixi descansada a mi, no sé, almenys que em tregui aquesta sensació de gaslighting (o com se digui) que tinc. Menys mal que les persones que han anat seguint la història dia a dia em confirmen que no estic boja.

Tinc proves i testimonis. 

No vull...

 Aquest cop no li he felicitat l'any nou, ni res, clar, perquè ara ja estic en un altre mood. 

Buscant com la vaig felicitar l'any passat, sense voler, he fet com un recorregut per l'any en el nostre xat.

I m'he emprenyat encara més perquè vam estar molt a prop, parlant de coses molt profundes i com molt unides. No és que m'ho semblés a mi, és que era així.

Com per acabar ja al final de curs passat passant de mi, desagraïda total i dient-me que no em volia dir les coses. I a més de cop. 

Deia que em vaig emprenyar de cop jo però no, la que va passar de mi de cop va ser ella. I clar, mai em dirà per què. Ja m'és igual.

Al mes de maig, a finals! Estàvem parlant. Vaig anar a casa seva a parlar, amb la seva veu de casa...oix...i al juny ja em tractava com una merda. Com pot canviar tant en tant poc temps?

Aquest trimestre igual. 

A l'octubre ens estàvem fent dues abraçades perquè amb una no n'hi havia prou i m'estava dient que l'ajudés i la cuidés quan tornés a la feina...i al desembre hem acabat sense ni parlar-nos.

Aquest cop he estat jo. Sí.

Aquest cop ha estat ella qui demana explicacions.

I les tindrà. Sí. Amb el missatge que li enviaré, no sé...demà...és que no vull...uf. Però ho he de fer. 

Que posarà punt i final a aquest cercle viciós de merda, almenys per part meva.

No prometo que la història acabi però almenys aquesta manera de procedir sí. 

Prou ja de ballar al seu so. Més que res perquè el seu so de vegades inclou ignorar-me, tractar-me malament i menystenir-me. 

Li diré que m'allunyo perquè l'estimo i no puc estar al seu costat però tan lluny emocionalment. Potser no ho enten perquè parlem idiomes diferents. Potser no.

Però jo necessito dir-ho. 

En alguns moments estic molt trista...però llavors recordo que ho estic igualment.