Peuets

 Doncs sí, avui hem tornat a fer peuets una bona estona per sota la taula.

Podem fer com que no està passant. 

Vale.

Però allà estem amb el tiqui-tiqui movent els peus en absolut CONTACTE. Bueno...amb les sabates posades...mmm...si no, ja...oi? I no era un contacte subtil, era fent pressió cap a l'altra. 

Estic massa esverada entre una cosa i l'altra.

Avui també li he tornat a pelar la poma...va, que no la tiraré per terra, li he dit. 

Hem estat molta estona MOLT  a prop, avui, a la que em girava me la trobava. Un altre cop? Feiem catxondeo ja...

Deixeu-me dir que quan ella no vol, aquestes coses no passen. 

Qui s'ha hagut d'anar a rentar les dents precisament en el moment en què jo m'estava canviant per marxar? M'estic cordant la sabata feliçment, aixeco el cap i una mica més i me la menjo. 

He sortit quasi marejada perquè entre la proximitat, el moviment, posa el jersei, treu el jersei, l'esverament i el catxondeo estava  marejada amb la seva olor. Feliçment marejada. 

Llàstima que s'acabarà en el moment menys pensat (o sí...) i que tot el que puja baixa però sort que aquesta peli ja l'he vist i no m'espero res. 

Perquè després no em diu res per les tardes (tampoc tindria per què) ni em dirà res el cap de setmana, ni em dirà res a les properes vacances i si li dic jo tornarà a contestar-me amb monosíl·labs i a no voler quedar mai i ja estic cansada.

Intento fer com ella. Allà estem així. Fora no som res. Em fot. Però és el que hi ha. Yo entiendo que jode, pero es lo que hay (sempre hi ha una cançó, una frase de peli o de serie).

Demà marxo amb A. i tinc moltes ganes també.

Em sento molt poliamorosa. 

No vull oblidar

 Només escric per no oblidar més momentets que tenim.

Com avui. 

Quan hem estat en una reunió d'equip i tot i que no estàvem al costat, els nostres peus es tocaven. 

He notat molta estona la pressió del seu peu contra el meu, gairebé l'estava trepitjant.

Sí.

Segurament era jo qui ho feia i ella no li donava importància o ni tan sols se n'adonava, potser jo molts cops estic en contacte així amb algú altre i no li dono importància.

Però al final...creuo la cama cap aquí, la creuo cap allà ha arribat el moment que he esperat totes aquestes reunions...ha encreuat la cama per darrere de la meva, no sé si m'explico. Ella ha creuat una seva per damunt de la seva mateixa i després entortolligada amb la meva.

Ha sigut una estona molt curta perquè s'ha hagut de canviar de lloc per endollar l'ordinador o no sé què putes però ho ha fet...era molta superfície de contacte per mi...

Segur que ha sigut per ella com entortolligar la cama a la pota d'una cadira...però per mi no. 

En fi.

La peli que ja sé com acaba: en absolutament res i ja ni tan sols m'afecta.

Però vull viure i recordar aquests moments perquè m'agraden.

Perquè em posen, perquè els sento molt endins. La seva escalfor i el seu contacte.

Avui sentia que quan l'anava a ajudar...es deixava anar.

Sentia que agraïa que jo m'ocupés de la situació. 

El que sempre la reconcome: que s'ha d'ocupar ella de tot.

I quan la sento així, com que entro i deixa anar...sento que l'estic estimant. 

Ho faig de gust i perquè em surt així i ens encaixa, no és cap esforç ni sacrifici per mi però em sento molt bé de sentir el seu ...aquest deixar-se anar en mi. Ni que sigui laboralment parlant. 

Avui he estat entre farta (de saber com acaba la pel·lícula), distant, tampoc vull suplicar per la seva atenció, ja massa temps que ho havia fet i a més a més tenia ganes de pensar en A. tot i que en presència de G. no puc.

Doncs entre farta i distant i carinyosa i propera en alguns moments...sobretot al final del dia quan ha vingut a seure al meu costat per dinar i quan hem estat amb els peus...esclar...Les sabates es tocaven i jo botava la cama, volia que ho notés, ho ha de notar! En fi, però és igual...nada...tiene importancia...(sempre hi ha una cançó o en aquest cas frase de pel·lícula). 

Vull més momentets.

Els vull atresorar perquè sé que s'acabaran i a més mai trobarem un espai fora de la feina per viure'ls.

Els col·lecciono. 

Avui m'enduc la seva escalfor al peu.

Sembla mentida com es pot connectar una sensació al peu amb una sensació a l'entrecuix...

Si és que quan dic que em posa no ho dic per dir, és algo absolutament LITERAL. 

Momentets

 Els petits momentets de cada dia...

M'encanta la complicitat que tenen els nostres cossos en acostar-se, xiuxiuejar-se, esquivar-se, provocar-se...és com si nosaltres hi anéssim a remolc.

Les mirades...els somriures...cadascun d'ells és un món. Pararia el món a cada somriure, a cada brometa, a cada cosa que em demana...com quan em fa anar a buscar el mòbil per no anar-hi ella i la miro com dient...quina barra...però ho faig perquè m'encanta. 

Quan arriba al matí i diu que té fred i em moro de ganes d'abraçar-la i escalfar-la...

Quan no li agrada el menjar i em mira amb cara de fàstic i somrient alhora.

Quan em torna a dir una vegada i una altra que l'altero...i jo li dic que s'altera sola, que jo no li faig res. Però m'encanta alterar-la, ojalà l'alterés encara moltíssim més. 

Quan li dic que vaya moc em va fotre l'altre dia (venia a la conversa) i m'ofereix el mocador perquè s'està mocant...aquesta confi...uf...

Quan ve a seure al meu costat i comença a dir-me en veu alta aviam el missatge que ha d'enviar, que aviam què posa...i jo m'imagino un vespre qualsevol a casa amb aquesta confi...ui...quita quita, no imaginis tant. 

I les companyes que van passant i em van fent cares com dient...esteu aqui junteteeees uuuuh. Sí, ha vingut ella, penso. 

Quan està de mal humor perquè està cansada i li fa mal l'esquena i no para fins que em diu exactament a on li fa mal: aquí, veus? Aquí, aquí, just aquí...no em feu treure la frase de context...uf, COM NO HE D'ESTAR ESVERADA!?

Si ha d'estar així m'invento totes les crush i nòvies que convingui! 

En un moment de bogeria he pensat que divendres em posava a la butxaca de l'abric el cor que jo li vaig posar a la seva quan va marxar de viatge amb el seu amant...però no passarà. Seria l'explosió del món sencer. 

Per cert, que a l'amic invisible m'ha tocat la lesbiana que em volia lligar per fer-li gelos però que no puc perquè no m'agrada...mmmm...gràcies guionistes, ho penso aprofitar. 

Per què és tot tan bonic??

Esveramenta

 Estic molt esverada. 

G. estava avui com tota xisposa, com alegre...tot i que mai sé quan pot passar de l'alegria a la tristesa...o a la mala llet. Sembla que està bé i de cop està fatal...però diguéssim que avui estava com mimosa i graciosa, no sé, hem rigut de bon matí...

Moments i dies que adoro.

Però si estic esverada no és per això, tot i que el benestar és com que m'inspira a anar més enllà i llavors em fa ràbia perquè clar...no. 

És que divendres me'n vaig de viatge amb A.!! Tot i que ara no pugui pensar en ella perquè G. em té ABSORBIDA,  només tinc ulls per ella, és molt heavy.

El que més m'esvera és anar parlant tot el rato davant de G. de que me'n vaig de viatge amb la meva crush i tothom amb el catxondeito de aviam si passa algo...(spoiler: no)...em remou. 

Molt.

Estic com al otro lado de quan ella va marxar de viatge a veure el seu amant.

Ara...trobeu les 7 diferències, també. Ella anava a tiro segur i ningú de la feina ho sabia. Només jo que estava sufriendo en silencio...

Per una banda em sento poderosa i per una altra penso que li importa una merda. Intento desxifrar la seva cara de poker cada cop que surt el tema...però com que és la reina de dissimular...sincerament no tinc ni idea de què pensa si és que pensa algo o simplement li suda. 

Total, que estic com una moto amb tot plegat i esveradíssima. 

Em fa una mica de pena no compartir-ho amb A. perquè va tan a tope que no para i diu que no té temps d'estar nerviosa...aviam com va el cap de setmana. Igualment em fa molta ilu, no només per anar amb ella, que també. 

Divendres...espera que trec la bola de vidre...marxaré una mica frustrada perquè no hauré pogut arribar a escatir si li importa, si li afecta, si li fa ràbia...si vol venir (com diu la meva confident...jejeje...). I no em dirà res de res la molt...

Aquesta ràbia que em fa també m'esvera. 

Cada dia que passa sense que em digui res em fa ràbia. 

Avui li he pelat una poma perquè tenia una butllofa a la mà i li donava just el ganivet...i m'he posat tan nerviosa que m'ha caigut un tros a terra...Moooolt bé...

En fi.

Esveramenta. 

Ah.

I el mig somriure quan vaig a dir-li FINS DEMÀ només a ella davant de tothom i ella em diu adeu. 

EM

MA

TA

Tornen les fantasies

 No pot parar de venir-me al cap la fantasia del trio.

No en si mateix (que també)...va ser de les primeres ja, no sé per què, no acostumo a tenir aquestes fantasies, en sèrio.

No en si mateix, sinó el fet de que ella i jo en parléssim explícitament.

Que em digués que li agradaria, que em digués que ho desitja.

Que ha parlat de mi amb ell...jo què sé.

No entenc que sigui la relació en què he patit més gelosia i alhora sentir que m'agradaria estar amb ella I AMB ALGÚ MÉS! No ho entenc...és molt contradictori.

És com si ell formés part d'ella. 

M'agradaria tant parlar clarament amb ella de tot...encara que no canviés res, encara que tot continués igual...però parlar clarament del que ha passat, del que sento, del que ella pugui sentir perquè NO EM CREC que sigui només indiferència. 

Si en parléssim, del trio, imagino que seria com una mena de transacció, que en parlaríem com fredament i que seria un secret sumaríssim. 

El tinglado que es podria arribar a muntar...m'encantaria.

Podríem quasi vertebrar la nostra vida al voltant d'això.

Penso...no ho sé...potser també és una fantasia...que em podria quedar com estic, en el dia a dia, em refereixo. Fins i tot pel que fa a ella. Podria mantenir la distància...

No sé, crec que estic desvariejant. 

Estic intoxicada per la meva pròpia oxcitocina o endorfines o quin coi d'hormona sigui la que em fa segregar la seva existència...

En fi...tot i que ella no ho vulgui reconèixer...FINS DEMÀ.

Aviam com arriba...perquè els dilluns son el seu dia dolent. Vull veure què em diuen els seus ulls. 

Fins demà

 Encara estic una mica enfadada.

La noto molt rabiosa cap a mi però alhora tornem a tenir mirades i apropaments que em posen malaltíssima..després de la conversa sobre el trio...mare meva...

És que la miro als ulls i se'm surt l'ànima pels meus...Dient-li qualsevol xorrada. 

I després que no em vol dir fins demà (o fins dilluns, en cas d'avui que és divendres...). Què és, per portar-me la contrària, només?

Li dic fins dilluns...i ella bon cap de setmana. I jo que no, que fins dilluns i diu que bon cap de setmana va primer. Bah, serà catxondeo i prou.

Avui...coses de la feina...gairebé no l'he vist en tot el matí. He estat atacadíssima. No només per no veure-la a ella, sinó també perquè m'ha tocat una feina molt estàtica i tinc massa energia com per estar així. 

Li he anat a dir...a les fosques...sí, altra vegada...que  tenia un foc i una energia a dins...no només era per haver estat inactiva tot el matí però clar, això no li he dit. Però m'he ocupat de dir-li amb la mirada. Suposo que no ho haurà percebut. O sí.

Després ha vingut ella on era jo parlant amb la meva confident i les nostres mirades s'han quedat enganxades amb pega...rotllo la primera que aparti la mirada perd, semblava. 

Lo bo és que jo estava ben tranquil·la. Simplement era com: em quedo aquí.

Em quedo en els teus ulls i en la teva mirada.

La setmana que ve marxo amb A. de viatge...

Tinc una mica la sensació que li torno la pilota a G. per quan ella va marxar de viatge amb el seu amant. Vale que A. i jo no som amants...però em sento una mica poderosa.

I segurament no és per això, però G. està rabiosa amb mi.

I jo amb ella.

Espero que aquesta setmana que ve continui aquesta ràbia tan intensa perquè és que em posa a mil. Tinc ganes, com al principi de tot...de lligar-me fins les pedres del camí, aviam si oblido que lo únic que vull son els seus ulls, el seu cos, la seva pell, el seu alè, la seva olor...i la seva ràbia.  

Baralla i reconciliació

 Ahir em vaig emprenyar, va continuar amb el rotllo de que no li parlés que l'altero i ja em vaig emprenyar. Vaig estar molt enfadada i vaig marxar sense dir-li res (ni a ella ni a ningú) i als cinc minuts  ja em va escriure: adéu, ehhh .

La mato.

Avui estava suau com un xaiet.

Tot el dia darrere meu, uns somriures, unes mirades...buah, com sempre. 

És que fins i tot no se m'ha passat l'enfado del tot perquè és que aquesta peli ja l'he vist i sí sí, molt de subidon i molt anar-me darrere per després quedar-me igual i quan li surt de la figa tornar a ignorar-me.

No sé si necessita que m'enfadi amb ella per sentir-se important...jo què sé. Però que m'enfadi de veritat.  Perquè li faci cas? Però si ja n'hi faig.

Per sentir el meu poderio?

Mira, no entenc res però ja m'està tocant els nassos. 

I a sobre després...uf...és que és massa llarg...jo i la meva confident, que l'estic posant al dia de tot i em fa il·lusió perquè és com la primera vegada que una mirada de fora em torna el mateix que jo veig i no em fa sentir que estic boja i que veig visions. Graaaaacies.

Intento resumir. Hem montat una performance per parlar davant de G. del viatge que aniré la setmana que ve (!) amb A., la meva crush d'estiu. I hem teatralitzat la conversa per dir en veu alta que era la meva crush, que teniem feeling i  ensenyar la seva foto. 

Tot perquè G. ho veiés, clar i perquè la confident pogués observar com reaccionava.

Ha flipat, diu que li ha fet ràbia, que m'ha tirat un munt d'indirectes i és que la conversa ha anat a parar a parlar de com dormiriem en el viatge i tal i qual i que si jo i A. dormiríem al mateix llit i jijiji, jajaja (conversa entre tothom, eh? Amb G. a primera fila) i algú ha dit que potser alguna de les altres que venien al viatge s'afegia.

I G. salta i diu "a ella -o sigui, jo- no li importa que s'afegeixi algú". Clara referència a AQUEST episodi. Quan li vaig dir que havia somiat que feiem un trio amb el seu amant.

Continuant amb la conversa d'avui, li dic "home...depèn, és que les  altres que venen no em posen" i diu "bueno, però si li posa a ella...". 

Mira.

És que no puc flipar més. 

La confident, que en el moment de la conversa no sabia res de la conversa de fa un segle i mig del trio (i que mai sabrà com va ser exactament perquè no sap lo del viajecito, clar) ha flipat molt, diu que era per dir-li " que vols venir a l'habitació, tu també??", que era com lo únic que faltava per dir.

Bé, estic flipant molt fortament de que pugui posar sobre la taula un altre cop aquell episodi. Flipo moltíssim.

Però d'altra banda, penso bah...tant jugar per després res de res de res de res. 

Ara...crec que és lo més eròtic que m'ha dit mai. 

M'ha deixat amb la sensació que li agradaria fer realitat aquell somni fals (perquè no ho havia somiat, simplement tenia ganes de dir-li). 

No sap que amb A. no vull fer un trio. 

Però amb ella no m'importaria que hi hagués algú més perquè mentre hi sigui ella tot serà eròtic. 

Em posa malaltíssima.

Si voleu saber el secret per mantenir l'atracció i l'erotisme: no consumeu mai res. A la imaginació tot continua sent igual d'eròtic sempre. 

A veure demà...divendres...ja em fa pena que es torni a desinflar tot. Sempre igual, mecagoncristo...estic emprenyada, encara. 

Per cert, acabo de parlar amb NC. i em moro de pena de ja no veure-la i trobo molt a faltar les seves abraçades i lo millor és que li dic i que tenim unes converses tan boniques de tirar-nos els trastos en broma (que mai conduiran enlloc però ja està bé) que m'encanta. Forever crush.

L'altero

 Després del dramita d'ahir...ara no vol que li digui res perquè l'altero i necessita estar tranquil·la. 

M'ho ha dit tres vegades de maneres diferents. De bon rotllo, eh.

Ja sé que la poso nerviosa.

Per una part m'encanta, prefereixo mil vegades això que ser-li indiferent. Però sí que és cert que està com molt nerviosa, com més que jo. Em té por...jo què sé de què. 

Al matí li he dit que tenia dues preguntes (primera vegada que m'ha dit que no, pel que he dit al primer paràgraf). Una d'elles és si havia vist Frozen. L'heu vist? Penso que és ella, que necessita let it go, que fins que no es tregui la por de sobre i ho faci...no podrà estar bé. Però clar...el que deia. No és la meva vida.  I ella no vol fer-ho, això. Clar, la Frozen tampoc volia. Potser no ho farà mai. La realitat no és una peli de dibuixos. 

Total, que estic igual de satisfeta d'alterar-la (sense pràcticament fer ni dir res) que emprenyada perquè clar, llavors m'esquiva i no vol que parlem ni res. 

No pot ser que sigui tan toveta i vulnerable...dic no pot ser en el sentit que és massa adorable, que em desperta massa tendresa, que la vull cuidar encara cinquanta vegades més...

Fins i tot l'he espantat quan li he anat a fer la broma de dir-li fins demà. Dic...una cosa...i diu, una altra!? Fins demà...

Ai, mare, és que no la vull espantar tampoc, però per això hauria de deixar d'existir o deixar de ser jo. 

Avui estic una mica cansada d'espantar a la gent...de que vulguin compartir amb mi només fins a un punt (no només G.) perquè jo sempre vaig més enllà. Vaig més enllà i em quedo sola, sempre m'he d'estar frenant, reduint i reprimint perquè no s'espantin, s'apartin, em parin.

Estic cansada.

Jo també em sento let it go.

Si no us agrada foteu-vos, ja em quedaré aquí sola però sent com soc perquè no puc ser d'una altra manera. Qualsevol cosa menys ser com no soc. 

I el dia que sí que vulgui la meva intensitat? Les meves preguntes profundes? Potser aquell dia no estaré disposada...potser ja m'he cansat del tot. Només per un dia, només per un moment, un miratge...que sembli el que no és...uf. Estic cansada.

L'episodi del dia

 Mare meva quina manera de començar el dilluns...

Li he explicat a G. el meu somni d'aquesta nit (no tenia res a veure amb ella, era un estrés...) i llavors m'ha dit no em parlis de somnis...tu també has somiat? En què??

He somiat amb la meva mare, em diu...i hi havia també una companya nova i llavors li ha dit a la companya aquesta que havia perdut la mare feia poc...i ha començat a plorar. 

La companya li ha dit el mateix que li dic jo sempre...que en parli, que ho tregui...i G. amb lo de sempre: que té por que si ho treu estarà encara pitjor. 

La pobre noia li diu...ja sé que no ens coneixem gaire però si vols parlar...i jo, q era allà abraçant i fent petons a G. li he dit: tu ja tens amb qui parlar, si vols, ja trobaràs el moment. No em referia a mi. Li és igual parlar amb mi com amb una altra. Soc una més del piló. Sí, algú que li fa cas i li fa la gara-gara i com que això li va bé doncs allà em té. Però no estic al TOP de la seva vida. Ja ho sé de sobres però hi ha dies que a més de saber-ho ho noto i llavors em fa malet.

Però a mi el que em fa por és que es quedi encallada per sempre més en aquesta por de "és que si no estaré pitjor" i mai acabi d'estar ni pitjor...ni millor. Tot i que...no és la meva vida. 

Després he parlat amb una altra companya que em fa molt de suport i diu que ella l'enten, que ella és igual i que no vol parlar les coses. I li he dit: però llavors què he de fer? Perquè no sé si consolar-la, si parlar-li més, menys, fer com si res...La confident diu que millor la deixi estar i faci com si res. Ja, això és el que faig sempre però: 

1) No vull fer com tothom perquè penso quina puta gràcia té?

2) No vull fer només el que ella vol. Vull fer el que vull jo, també. Vull fer-me cas. 

3) Com sempre dic, amb lo fàcil que seria per G. mentir-me i no ho fa. Llavors em fa cares, sospira, em diu que bueeeeno. QUÉ QUIERES DE MI??

En fi, com sempre en cas de dubte...millor m'estic calladeta.

Després he anat un altre cop a dir-li fins demà i ha somrigut, m'ha fet la sensació que m'esperava. Li he xiuxiuejat des de la porta i ella m'ho ha tornat. La resta de la gent em mirava raro com dient...què fot? Però m'és igual. Vaig a dir-li adéu a ella i prou i m'és igual i vaig a dir-li lo important que és per mi dir-li fins demà. Veure-la demà, saber que serà allà demà. I jo. 

Avui hauria anat cap a casa seva a fer-li petonets però clar, no puc perquè no som res i què fem amb el seu marit i el seu fill? I vaja, sobretot perquè ella no vol i li és igual. 

Tinc sensació de peli que ja he vist. Estic una mica avorrida. 

Sé que G. no vol desmontar-se, vol aguantar, mantenir el tipus i fer com que tot està bé. Bé per ella és això. Doncs no sé...la respecto, fem, no?

Les 3 jos

 Avui he fet balanç de les meves tres Jos que estan en joc amb G.

La meva jo professional: està bastant centrada i tranquil·la...és que com que ja portem tant de temps que ja no se'm barreja. 

La meva jo amiga: està desapareguda en combat. La veritat és que jo com a amiga no soc així, no sé, em rendeixo molt abans i deixo fluir més les coses i em conformo amb els resultats. Em sento molt frustrada "com a amiga" però esclar, és que no som amigues. O sigui sí. Però no.

La meva jo enamorada...mmm...m'està atropellant, amb la pista lliure de les altres dues vol sortir a escena, és com la via que ens queda per arribar a ella i alhora és la més autèntica, esclar. És la que té les idees més clares i sap per què fa les coses. 

M'agradaria tant que triomfés. És que ho faig tan bé! I és que fins i tot em sento segura, tot i que no entenc per què perquè els resultats després son una puta merda. Però allà està, ella, aguantant estoicament...la meva jo enamorada. Ben digna. Ben forta. Ben enamorada.

Avui quan he marxat he tornat a anar a dir-li "una cosa molt important" i ja em seguia; diu ella "...bon cap de setmana?" i dic, "no, fins dilluns" i diu nooo, és més important bon cap de setmana i jo noooo, és més important fins dilluns!!

Aquestes cosetes d'enamorada...

He tingut un somni tan bonic aquesta nit...no passava res d'extraordinari...però estàvem com de mimitus...aquells somnis que tan se val que ho siguin...la única diferència que hi ha amb si hagués passat de veritat és que ella no ho sap. Però després quan li parlo a cau d'orella, com en el somni...és tan sensual...Bueno, suposo que per ella no, i aquesta és la pega.

Però ja us dic ara que continuaré vivint a la inopia, de moment. 

Fins dilluns, amoret. És molt important poder-t'ho dir. Per quan no t'ho pugui dir. Fins demà...vull dir-t'ho sempre mentre pugui. 

Justificacions absrudes

 No entenc la part de mi que justifica coses injustificables.

O sigui, aviam, justificar no sé si seria la paraula més adequada però m'explico.

Estem assegudes Jo, G., i una altra persona a l'altre cantó d'ella. Bastant estretes i tocant-nos bastant...vale, sí, portem dos dies molt a prop i quan s'acabi la ratxa serà pitjor però en fi...que me quiten lo bailao.

Total, que en un moment, la de l'altre cantó li diu a G. que deixi de moure la cama nerviosament perquè li està movent la seva cadira i l'està posant nerviosa.

Automàticament el meu cervell: clar, està movent l'altra cadira perquè el que vol és moure la teva però com per no fer-ho perquè ja-sabem...ho fa cap a l'altra banda.

Per què penso aquestes coses??

Potser perquè jo ho faria o ho faig de vegades: abraçar algú per  no abraçar-la a ella (no sé, per no incomodar-la, per no embolicar la troca o jo què sé...), o fins i tot tocar o acariciar algú altre per les mateixes raons. 

I llavors penso que ella també ho fa? Deu ser per això?

No sé.

M'he encantat bastant quan he marxat i m'he parat i li he dit, tocant-li el braç..."una cosa molt important"...i mentre em mirava fixament amb els seus ulls verd daurat impossibles que em porten a la perdició màxima, li dic: fins demà.

I em somriu. Fins demà. Diu.

Em somriu. Em somriu!!!...aquest somriure és la pitjor droga, em té enganxadíssima. 

En alguns moments penso: serà això estar bé?

Estaré en aquella fase que no sé identificar el que és? Allò que diuen que quan estàs acostumada als alts i baixos el benestar et sembla avorrit?

A mi avorrit no, m'encanta com estem ara però em sembla sospitós, em fa por perdre'l i em sembla una mica fred.

No sé què dir-li! A les tardes penso va, envia-li un missatge o algo però en sèrio que no sé què dir-li. Ni se m'acut res per enviar-li ni res.

I em torno a preguntar: serà això, estar bé?

No tenir aquesta necessitat que deia ahir de comprovar tota l'estona que encara hi és?

Considerant que en realitat no som RES (bueno, jo què sé, amigues? Companyes de feina? Jo què sé...no hi ha manera de verbalitzar res, sobretot  per part seva) em sento una mica desemparada, com si tot es pogués acabar d'un moment a l'altre sense raó aparent, i que tot hagi sigut com un somni i no tingui absolutament res a reclamar-li.

Però llavors recordo altres coses com el dia que em va dir que no li molesta que li digui coses ni pensa que calli ja d'una vegada i que si em contesta més seca és perquè està poc xerraire, que ella és així i que ja ho hauria de saber, que no la vaig conèixer ahir. Com dient...amb tu estic normal...res significa res. És bonic, també. 

Avui duia el cabell rentat. Li he acariciat un moment...uf, com a eufemisme d'haver-la morrejat o abraçat fins a tirar-la a terra ara no recordo per què que ha dit...però m'he mort de tendresa.

Avui feia tan bona olor (sé que és el cabell)...i es treu el jersei al meu costat i em ve una bafarada que és que flotaria pels aires com un dibuix animat. 

I després surto pensant que estic tan bé així...que no necessito res més. Però tampoc puc perdre ni un mil·límetre del que tinc perquè és una mica justet.

Una cosa molt important: fins demà. És TAN important, per mi, aquest fins demà...que fins i tot em fan pena els divendres per haver de dir fins dilluns...

Potser aquest cap de setmana ja posa la llar de foc...i jo torno a morir de ganes d'estar allà davant amb ella. Ara sé on és i sé que té un sofà molt còmode on em sento a gustíssim i on posa la seva "veu de casa". Per què no m'hi deixes estar, G.? De què tens tanta por?

Fins demà. Fins demà...fins demà.

Confirmació

 Em continuo observant.

Veig que necessito tot el rato confirmació. Confirmació de que hi és, que existeix, que em fa cas (el que em fa...que últimament és poc...però bueno), que puc veure-la, que puc "tenir-la". Confirmació, confirmació, confirmació...hi ets? I ara? I ara? 

Així...

Podria jutjar-me.

Podria renyar-me.

Podria dir-me que ja hauria de sortir d'aquí.

Però prefereixo observar-me.

Prefereixo sentir-ho.

Prefereixo esperar i saber per què estic encallada aquí. En part ho sé, perquè no és una relació de veritat i clar, em falten elements que, en cas  que ho fos, potser tindria (o no...collons, ni que les relacions, per molt que siguin "de veritat" anessin tan bé...). 

Necessito això doncs vaig a aconseguir-ho.

Avui ha segut al meu costat (relax). De fet m'he passat tot el matí amb ella, per la feina. Però compartir estones em fa viure situacions que m'agraden i que em tranquil·litzen, com que ens creuem mirades, que ens acostem, sentir de cop la seva olor o veure com es grata les pells del voltant dels dits que em posa nerviosa i alhora m'omple de tendresa i tinc ganes de posar-li a sobre la meva mà. 

Sentir com, encara que es posi d'esquena a mi, sento aquella sensació d'acurrucar-se que deia l'any passat...

Em dona la oportunitat de posar-li bé la cadira quan s'ha aixecat de cop quan li ha sonat el telèfon perquè no caigui i perdo el fil de la reunió.

Tot i que després, en realitat també pensava avui: estar al seu costat tampoc és per tant. En el sentit que puc acostar-me a ella quan vulgui, en realitat, si vull. Però com que encara necessito confirmació (potser la necessitaré sempre; amb ella o amb una altra persona, no ho sé), la falta d'oportunitats, aquesta distància física m'estressa. És així.

No em jutjo.

No vull canviar-ho.

M'observo.

M'acompanyo.

M'escolto. 

En realitat G. està molt sosa. Està freda. Està "bé". Sí, suposo que això és bé. Així és com ella vol estar. Per ella estar així és estar bé. És el que ella vol. És la seva vida. 

I mentrestant, avui que he estat tot el dia al seu costat...estic molt més tranquil·la i contenta. 

Qui no vol continuar amb una cosa que la fa sentir bé? Tampoc és tan estrany.

Mirar-te

 M'encanta mirar-la.

És que no faria una altra cosa i a vegades penso que no necessito una altra cosa. 

En alguns moments penso que ho sap. Que se n'adona. Que li encanta.

Mentre fa les seves coses. Haz cosas mientras yo te miro (sempre hi ha una cançó)...

Com es mou, com els seus músculs existeixen sota la seva roba. 

Com s'espolsa la cuixa (de res) i es treu miquetes de l'entrecuix...i em puja una calor....que em fa venir ganes de plorar fins i tot que encomano a la meva companya tan sensible als estats d'ànim aliens...

Avui ha tornat a NO seure al meu costat a posta. Però sé que no ho ha fet per mi, sinó per altres raon que ara no venen al cas. Quan no seu al meu costat m'angoixo perquè sento que estic desaprofitant estones de parlar-hi, de tocar-la...però sempre en venen més. Em tranquilitzo pensant "li pots dir el que vulguis quan vulguis". 

Vull sortir del modo restricció. Avui li diré, li recordaré que va dir que féssim un sopar a casa seva amb una altra companya que potser el mes que ve plega. Li diré va, abans que se'n vagi o per celebrar que no se n'ha anat.

Vull que estiguem així, com ara, mirant endavant, comunicant-nos. Però fer plans amb ella sempre és un atzucac. No sé què passa, mai he entès de què té tanta por.

Sospito que te a veure amb la seva vida domèstica de cartró-pedra, on es deu sentir tan fràgil que qualsevol cosa pot trencar-la.

Ahir al vespre em va enviar missatges (res, una broma continuant amb el catxondeito que portàvem...) i pensava...ja ets al llit? Embolicadeta? No vaig dir-li res d'això, esclar. No vaig dir-li bona nit.

Però tot el que passa només penso...vull que continui passant. 

Encara estic contenta, tot i que em venen unitats de tristesa ja sabeu...perquè en realitat no és com jo voldria. Però ho accepto, ho aprofito...

La miro.

La miro.

La torno a mirar i la requetemiro.

Amb el cos cap al meu...com si m'abracés de lluny. 

Li dono una cosa i sento el tacte del palmell de la seva mà.

La miro.

La miro.

Miro com es mou i com existeix.

I m'encanta. 

M'observo

 Continuant parlant de la ràbia...

Avui G. no ha fet res.

No m'ha fet res.

No ha fet res malament.

I tot i així estava enrabiada amb ella.

Què se'n fa d'aquesta ràbia cap a una persona que no és cap aquesta persona, diguéssim? Què se'n fa de la ràbia quan no tens raó?

Si tampoc li puc dir res, ni demanar res, ni recriminar res...

No li puc reclamar ni tan sols en el meu interior, que estant el lloc lliure, no hagi vingut a seure al meu costat.

No li puc recriminar que no em prioritzi i que no estigui pensant en mi tota l'estona com jo en ella. 

Això ja sé que és així. 

No em puc enfadar perquè la realitat no casa amb el que hi ha dins del meu cap. Ni amb el que m'agradaria. Què tenim? 3 anys?

Em puc enfadar però no tinc raó. I no entenc aquesta ràbia cap a on va, què n'he de fer...

Estic treballant la ràbia i el dret  a sentir-la. A tolerar enfadar-me, a tolerar que s'enfadin amb mi...

Gràcies G. per remoure'm tot el que necessito treballar. 

Excepte per aquest moment de ràbia...estic tan contenta, motivada, activada...Ella és la meva droga i alhora la meva benzina (G...asolina).

També pensava, d'altra banda...que els moments en què penso que no m'estima o que no em fa cas em serveixen per apreciar, gaudir o ressaltar els moments en què sí. Sempre son sorpresa. 

No sé si és una manera sostenible de viure...però no em jutjo. Ho observo. M'observo.

Cada dia soc feliç de poder pensar...fins demà, amor.

Avui no li he dit adéu perquè estava enfadada...però igualment soc feliç només de pensar-ho. 

Possible

 El cap de setmana hem seguit barallant-nos (amb màxima conya) i fins i tot l'he insultat (rient). M'encanta...

D'altra banda,  potser perquè estigui ovulant...o no...jo què sé...però de cop, avui, veia POSSIBLE que G. i jo algun dia fem sexe.

És un pensament que m'aboca a la màxima frustració perquè el meu raciocini em diu que NO és possible.

Però és com si no li faig cas i per dins continuo pensant...ja...però sí.

No sé. Estic fatal.

Aquest matí és que anava rient per la casa de les seves bromes de mala llet...m'agrada perquè soc conscient de la felicitat, no tinc aquella ànsia que et fa no voler perdre algo fins al punt de no poder-ho gaudir quan ho tens. 

No.

Gaudeixo molt d'ella.

Em fa feliç.

Excepte quan no m'hi fa.

Excepte quan no hi és i desapareix i deixem d'enviar-nos tires de cares que ploren de riure.

Això també forma part d'ella.

En fi.

És la relació que tenim. 

I més ràbia

 Doncs avui la que s'ha enrabiat amb mi ha sigut ella. 

Perquè el que m'havia enrabiat a mi (laboral) doncs li he hagut de dir i sabia que no li agradaria i que s'enfadaria i així és com ha passat. 

Després m'ha anat fotent pulles tota la resta del dia però tot el rato i davant de tothom. Com en broma però emprenyada, amb la seva mala hòstia corresponent...

Per una banda m'encanta que senti algo intens per mi (ràbia).

Per una altra banda m'encanta haver-li pogut dir algo que sabia que l'enfadaria (podria no haver-ho fet) i sostenir que s'enfadi amb mi.

Al meu jo complaent li he dit: fote't. I m'he sentit molt bé. 

I al final he marxat entre rient i enfadades (bueno, ella amb mi). I no em sentia malament. 

Ara, torno a dir...que la ràbia aquesta em posa massa...

Ja vaig dir fa temps aquesta frase (que la vaig llegir, vaja): no és el que sento per tu, és el que no sento per ningú més. 

És que ja li vaig dir fa 2 anys. Ets tu i només tu.  La única que m'encen així. 

Bona nit tonta del cul. Li diria això i després me la menjaria.

I ara no tinc ni idea com està ella a casa seva...bueno, sí, estirada al costat del seu maridet, embolicada i abraçant un coixí en comptes de a mi. 

I ja vull que sigui dilluns per tornar a veure-la i tocar-la. 

I li he tornat a dibuixar un cor (petit) al vidre del cotxe. 

Ràbia sexual

 Em torna a provocar ràbia sexual...

Em posa massa i em fot massa no poder-ho consumar. 

Avui hem coincidit al vestidor...ffffff...joder...això és sexe visual...i després estàvem en una posició que jo estava ajupida entre les seves cames...a veure...una mica més i l'hi toco. He repenjat el colze a la seva cuixa....i després ens hem tocat la mà quan, sincerament, no calia, però ho he fet. El meu cos torna a no obeir-me, perquè és que l'atracció que exerceix sobre mi en el sentit literal i figurat de la paraula, em supera. 

Em torna a passar el que vull oblidar...que vull tocar-la, mossegar-la, llepar-la, ensumar-la...en fi...follar-hi.

Avui somiava desperta que em deia, així, tota tranquil·la. perquè ara que la conec molt millor penso que en tot cas seria així més que no pas un arrebato...doncs que em deia que havia decidit que volia fer l'amor amb mi.

Fos quan fos...és que començaria i no pararia. 

No sento allò de aaaaai, hauria de venir a cueeeento, quin cooooorte...no.

Evidentment no sé com seria la realitat però a la meva imaginació començaria a saco...a fer-li petons, jo només l'abraçaria i ja estaria a punt...us imagineu que ella volgués? Obèeeelix, no comencis a somiar!

Menys mal que ja s'acaba la setmana. 

Puta ràbia sexual...i a més m'ha fet ràbia per una cosa laboral però crec que està incrementada per aquesta ràbia s.

Tranquil·la

 Estic flipant de lo tranquil·la que estic.

Però és que estic TAN contenta.

Ja sé que no soc la primera en pensar aquesta frase (how wonderful life is now you're in the world) però és que el món és molt més bonic quan ella hi és. Com ara. 

Tinc un somriure tonto als llavis tota l'estona, les cançons m'agraden més...i abans que tornés m'adonava que estava sosa i apàtica...però no ho relacionava directament amb això. 

No és només estar amb ella, que sí, bàsicament és la cosa...sinó estar BÉ amb ella.

Veure-la alegre, contenta, parlant-me, mirant-me als ulls, rient! 

Estem tan contentes!! No sé...per mi és clarament estar amb ella, tornar a veure-la cada dia, treballar juntes...Per ella no sé què és. Suposo que tornar a treballar i a la rutina, que ja em deia que ho trobava a faltar...segurament no és directament estar amb mi, sinó amb mi com a part d'un tot. 

I van passant els minuts i les interaccions i noto com em vaig tornant a enamorar d'ella pas a pas, l'anti-idealització, com deia no sé quan...m'agrada moltíssim més la G. real que no pas la que penso o la que m'imagino.

Cada cop que ens mirem als ulls, sento com estrelles celestials...no sé com definir-ho, que he de parar a mitja frase per somriure perquè m'envaeix la felicitat...

Ens continuem acostant molt, els nostres cossos es miren i s'acosten, es criden...com sempre...Avui per dinar he segut al seu costat però a l'altre costat que l'any passat...i notava el seu llenguatge corporal cap a mi, les mans dirigides cap a mi, les cadires apropant-se misteriosament...ens cridem. Com adoro viure el que ÉS. O el que jo sento que és i sempre he sentit. 

Per això, com deia al principi del post, no entenc com puc estar tan tranquil·la i concentrar-me en la feina i en el que li estic dient...

En fi...deixeu-me gaudir d'aquesta felicitat perquè és que no necessito res més.

Pau

Des de l'últim post ja vam fer les paus. 

Vaig deixar d'enviar-li missatges perquè estava cansada de les seves respostes d'Alexa (predeterminades) i el pròxim dia que va venir em va dir que (jo) estava desapareguda en combat...quina barra...

Les DUES abraçades seguides que ens vam fer (amb una no n'hi ha prou) ja ens van fer fer les paus, en realitat.

T'he trobat a faltar (ens dèiem); em fas falta (deia ella); necessito que em valoris (jo). I tot amb llenguatge corporal...cada vegada en soc més fan. 

Però tot i així després li vaig enviar un missatge i li vaig preguntar que quan està en aquest modo respostes amb frases curtes (xat GPT) què necessita. Que jo no sabia si li molestava o si estava pensant que calli ja la tia aquesta...i em va dir que no pensava això i que de vegades està més xerraire i altres no tant, que ja ho hauria de saber, que no la vaig conèixer ahir. 

I sembla que algo es va desbloquejar per les dues parts. Després vam seguir parlant i no cada dia però hem seguit parlant amb normalitat i amb frases normals. 

Després d'aquest episodi, avui ha tornat.

Ha tornat!

No sabia que es podia experimentar la pau de manera tan intensa. Tot estava al seu lloc. Tot era perfecte; el nostre espai, la nostra complicitat de sempre, la confiança, l'amor...Tot perfecte.

He sentit tanta pau i tanta calma d'estar amb ella...però gens d'esverament ni vergonya ni incomoditat ni nervis ni por ni res...només pau, calma, perfecció. Se'm curen tots els mals sense diagnosticar...

Poder estar per ella, que confii en mi, estar juntes en un dia com avui (una mica estressant, amb alarmes d'emergència per pluges...) i que ens diguem si hem arribat bé. 

Ara mateix no necessito res més a part de no perdre això. 

Viure amb tu la vida, amor. Com vulguem. Com puguem. Viure la vida. Així. 

I que demà tornarà!

Avui G. estava nerviosa, vulnerable, tova, autèntica. Aquesta és la G. que estimo i amb qui vull estar sempre. 

I aquesta és la jo que soc i que vull ser al seu costat. 

Diran que és dependència emocional que necessiti estar bé amb ella per  poder continuar amb la meva vida però jo no ho veig així. Almenys ara no. 

Veig que senzillament és que VULL estar amb ella. Això no és dependre, és voler; és estimar.

(avui és del dia del punt i coma, veig, també). 

No es pot comparar amb res més, amb ningú més.

Avui erem ella i jo. 100%. Ella i jo com som. El que som. I no hi vull renunciar. És lo que m'emprenya, quan no podem ser així. 

Només vull estar amb ella, estar al seu costat. No té res d'especial. 

Senzillament que al "no ser res", aquesta manca de "compromís", no sé com dir-ho, no m'agrada aquesta paraula perquè em fa pensar en obligacions i coses incòmodes. Però com que no podem fer cap pacte, cap acord perquè no som res...això em crea inseguretat. Visca les relacions que van més enllà de La Relació monògama, de La Parella. Jo vull viure així. 

Aquests dies enrere, tres persones (entre les quals ella) m'han dit de diferents maneres que ara ja...aquesta és la relació que tenim. I això és el que jo dic...que per molt que no ens n'anem al llit ni ens mengem la boca...tenim una relació. 

En fi...quin dia més bonic...