Confirmació

 Em continuo observant.

Veig que necessito tot el rato confirmació. Confirmació de que hi és, que existeix, que em fa cas (el que em fa...que últimament és poc...però bueno), que puc veure-la, que puc "tenir-la". Confirmació, confirmació, confirmació...hi ets? I ara? I ara? 

Així...

Podria jutjar-me.

Podria renyar-me.

Podria dir-me que ja hauria de sortir d'aquí.

Però prefereixo observar-me.

Prefereixo sentir-ho.

Prefereixo esperar i saber per què estic encallada aquí. En part ho sé, perquè no és una relació de veritat i clar, em falten elements que, en cas  que ho fos, potser tindria (o no...collons, ni que les relacions, per molt que siguin "de veritat" anessin tan bé...). 

Necessito això doncs vaig a aconseguir-ho.

Avui ha segut al meu costat (relax). De fet m'he passat tot el matí amb ella, per la feina. Però compartir estones em fa viure situacions que m'agraden i que em tranquil·litzen, com que ens creuem mirades, que ens acostem, sentir de cop la seva olor o veure com es grata les pells del voltant dels dits que em posa nerviosa i alhora m'omple de tendresa i tinc ganes de posar-li a sobre la meva mà. 

Sentir com, encara que es posi d'esquena a mi, sento aquella sensació d'acurrucar-se que deia l'any passat...

Em dona la oportunitat de posar-li bé la cadira quan s'ha aixecat de cop quan li ha sonat el telèfon perquè no caigui i perdo el fil de la reunió.

Tot i que després, en realitat també pensava avui: estar al seu costat tampoc és per tant. En el sentit que puc acostar-me a ella quan vulgui, en realitat, si vull. Però com que encara necessito confirmació (potser la necessitaré sempre; amb ella o amb una altra persona, no ho sé), la falta d'oportunitats, aquesta distància física m'estressa. És així.

No em jutjo.

No vull canviar-ho.

M'observo.

M'acompanyo.

M'escolto. 

En realitat G. està molt sosa. Està freda. Està "bé". Sí, suposo que això és bé. Així és com ella vol estar. Per ella estar així és estar bé. És el que ella vol. És la seva vida. 

I mentrestant, avui que he estat tot el dia al seu costat...estic molt més tranquil·la i contenta. 

Qui no vol continuar amb una cosa que la fa sentir bé? Tampoc és tan estrany.

Mirar-te

 M'encanta mirar-la.

És que no faria una altra cosa i a vegades penso que no necessito una altra cosa. 

En alguns moments penso que ho sap. Que se n'adona. Que li encanta.

Mentre fa les seves coses. Haz cosas mientras yo te miro (sempre hi ha una cançó)...

Com es mou, com els seus músculs existeixen sota la seva roba. 

Com s'espolsa la cuixa (de res) i es treu miquetes de l'entrecuix...i em puja una calor....que em fa venir ganes de plorar fins i tot que encomano a la meva companya tan sensible als estats d'ànim aliens...

Avui ha tornat a NO seure al meu costat a posta. Però sé que no ho ha fet per mi, sinó per altres raon que ara no venen al cas. Quan no seu al meu costat m'angoixo perquè sento que estic desaprofitant estones de parlar-hi, de tocar-la...però sempre en venen més. Em tranquilitzo pensant "li pots dir el que vulguis quan vulguis". 

Vull sortir del modo restricció. Avui li diré, li recordaré que va dir que féssim un sopar a casa seva amb una altra companya que potser el mes que ve plega. Li diré va, abans que se'n vagi o per celebrar que no se n'ha anat.

Vull que estiguem així, com ara, mirant endavant, comunicant-nos. Però fer plans amb ella sempre és un atzucac. No sé què passa, mai he entès de què té tanta por.

Sospito que te a veure amb la seva vida domèstica de cartró-pedra, on es deu sentir tan fràgil que qualsevol cosa pot trencar-la.

Ahir al vespre em va enviar missatges (res, una broma continuant amb el catxondeito que portàvem...) i pensava...ja ets al llit? Embolicadeta? No vaig dir-li res d'això, esclar. No vaig dir-li bona nit.

Però tot el que passa només penso...vull que continui passant. 

Encara estic contenta, tot i que em venen unitats de tristesa ja sabeu...perquè en realitat no és com jo voldria. Però ho accepto, ho aprofito...

La miro.

La miro.

La torno a mirar i la requetemiro.

Amb el cos cap al meu...com si m'abracés de lluny. 

Li dono una cosa i sento el tacte del palmell de la seva mà.

La miro.

La miro.

Miro com es mou i com existeix.

I m'encanta. 

M'observo

 Continuant parlant de la ràbia...

Avui G. no ha fet res.

No m'ha fet res.

No ha fet res malament.

I tot i així estava enrabiada amb ella.

Què se'n fa d'aquesta ràbia cap a una persona que no és cap aquesta persona, diguéssim? Què se'n fa de la ràbia quan no tens raó?

Si tampoc li puc dir res, ni demanar res, ni recriminar res...

No li puc reclamar ni tan sols en el meu interior, que estant el lloc lliure, no hagi vingut a seure al meu costat.

No li puc recriminar que no em prioritzi i que no estigui pensant en mi tota l'estona com jo en ella. 

Això ja sé que és així. 

No em puc enfadar perquè la realitat no casa amb el que hi ha dins del meu cap. Ni amb el que m'agradaria. Què tenim? 3 anys?

Em puc enfadar però no tinc raó. I no entenc aquesta ràbia cap a on va, què n'he de fer...

Estic treballant la ràbia i el dret  a sentir-la. A tolerar enfadar-me, a tolerar que s'enfadin amb mi...

Gràcies G. per remoure'm tot el que necessito treballar. 

Excepte per aquest moment de ràbia...estic tan contenta, motivada, activada...Ella és la meva droga i alhora la meva benzina (G...asolina).

També pensava, d'altra banda...que els moments en què penso que no m'estima o que no em fa cas em serveixen per apreciar, gaudir o ressaltar els moments en què sí. Sempre son sorpresa. 

No sé si és una manera sostenible de viure...però no em jutjo. Ho observo. M'observo.

Cada dia soc feliç de poder pensar...fins demà, amor.

Avui no li he dit adéu perquè estava enfadada...però igualment soc feliç només de pensar-ho. 

Possible

 El cap de setmana hem seguit barallant-nos (amb màxima conya) i fins i tot l'he insultat (rient). M'encanta...

D'altra banda,  potser perquè estigui ovulant...o no...jo què sé...però de cop, avui, veia POSSIBLE que G. i jo algun dia fem sexe.

És un pensament que m'aboca a la màxima frustració perquè el meu raciocini em diu que NO és possible.

Però és com si no li faig cas i per dins continuo pensant...ja...però sí.

No sé. Estic fatal.

Aquest matí és que anava rient per la casa de les seves bromes de mala llet...m'agrada perquè soc conscient de la felicitat, no tinc aquella ànsia que et fa no voler perdre algo fins al punt de no poder-ho gaudir quan ho tens. 

No.

Gaudeixo molt d'ella.

Em fa feliç.

Excepte quan no m'hi fa.

Excepte quan no hi és i desapareix i deixem d'enviar-nos tires de cares que ploren de riure.

Això també forma part d'ella.

En fi.

És la relació que tenim. 

I més ràbia

 Doncs avui la que s'ha enrabiat amb mi ha sigut ella. 

Perquè el que m'havia enrabiat a mi (laboral) doncs li he hagut de dir i sabia que no li agradaria i que s'enfadaria i així és com ha passat. 

Després m'ha anat fotent pulles tota la resta del dia però tot el rato i davant de tothom. Com en broma però emprenyada, amb la seva mala hòstia corresponent...

Per una banda m'encanta que senti algo intens per mi (ràbia).

Per una altra banda m'encanta haver-li pogut dir algo que sabia que l'enfadaria (podria no haver-ho fet) i sostenir que s'enfadi amb mi.

Al meu jo complaent li he dit: fote't. I m'he sentit molt bé. 

I al final he marxat entre rient i enfadades (bueno, ella amb mi). I no em sentia malament. 

Ara, torno a dir...que la ràbia aquesta em posa massa...

Ja vaig dir fa temps aquesta frase (que la vaig llegir, vaja): no és el que sento per tu, és el que no sento per ningú més. 

És que ja li vaig dir fa 2 anys. Ets tu i només tu.  La única que m'encen així. 

Bona nit tonta del cul. Li diria això i després me la menjaria.

I ara no tinc ni idea com està ella a casa seva...bueno, sí, estirada al costat del seu maridet, embolicada i abraçant un coixí en comptes de a mi. 

I ja vull que sigui dilluns per tornar a veure-la i tocar-la. 

I li he tornat a dibuixar un cor (petit) al vidre del cotxe. 

Ràbia sexual

 Em torna a provocar ràbia sexual...

Em posa massa i em fot massa no poder-ho consumar. 

Avui hem coincidit al vestidor...ffffff...joder...això és sexe visual...i després estàvem en una posició que jo estava ajupida entre les seves cames...a veure...una mica més i l'hi toco. He repenjat el colze a la seva cuixa....i després ens hem tocat la mà quan, sincerament, no calia, però ho he fet. El meu cos torna a no obeir-me, perquè és que l'atracció que exerceix sobre mi en el sentit literal i figurat de la paraula, em supera. 

Em torna a passar el que vull oblidar...que vull tocar-la, mossegar-la, llepar-la, ensumar-la...en fi...follar-hi.

Avui somiava desperta que em deia, així, tota tranquil·la. perquè ara que la conec molt millor penso que en tot cas seria així més que no pas un arrebato...doncs que em deia que havia decidit que volia fer l'amor amb mi.

Fos quan fos...és que començaria i no pararia. 

No sento allò de aaaaai, hauria de venir a cueeeento, quin cooooorte...no.

Evidentment no sé com seria la realitat però a la meva imaginació començaria a saco...a fer-li petons, jo només l'abraçaria i ja estaria a punt...us imagineu que ella volgués? Obèeeelix, no comencis a somiar!

Menys mal que ja s'acaba la setmana. 

Puta ràbia sexual...i a més m'ha fet ràbia per una cosa laboral però crec que està incrementada per aquesta ràbia s.

Tranquil·la

 Estic flipant de lo tranquil·la que estic.

Però és que estic TAN contenta.

Ja sé que no soc la primera en pensar aquesta frase (how wonderful life is now you're in the world) però és que el món és molt més bonic quan ella hi és. Com ara. 

Tinc un somriure tonto als llavis tota l'estona, les cançons m'agraden més...i abans que tornés m'adonava que estava sosa i apàtica...però no ho relacionava directament amb això. 

No és només estar amb ella, que sí, bàsicament és la cosa...sinó estar BÉ amb ella.

Veure-la alegre, contenta, parlant-me, mirant-me als ulls, rient! 

Estem tan contentes!! No sé...per mi és clarament estar amb ella, tornar a veure-la cada dia, treballar juntes...Per ella no sé què és. Suposo que tornar a treballar i a la rutina, que ja em deia que ho trobava a faltar...segurament no és directament estar amb mi, sinó amb mi com a part d'un tot. 

I van passant els minuts i les interaccions i noto com em vaig tornant a enamorar d'ella pas a pas, l'anti-idealització, com deia no sé quan...m'agrada moltíssim més la G. real que no pas la que penso o la que m'imagino.

Cada cop que ens mirem als ulls, sento com estrelles celestials...no sé com definir-ho, que he de parar a mitja frase per somriure perquè m'envaeix la felicitat...

Ens continuem acostant molt, els nostres cossos es miren i s'acosten, es criden...com sempre...Avui per dinar he segut al seu costat però a l'altre costat que l'any passat...i notava el seu llenguatge corporal cap a mi, les mans dirigides cap a mi, les cadires apropant-se misteriosament...ens cridem. Com adoro viure el que ÉS. O el que jo sento que és i sempre he sentit. 

Per això, com deia al principi del post, no entenc com puc estar tan tranquil·la i concentrar-me en la feina i en el que li estic dient...

En fi...deixeu-me gaudir d'aquesta felicitat perquè és que no necessito res més.

Pau

Des de l'últim post ja vam fer les paus. 

Vaig deixar d'enviar-li missatges perquè estava cansada de les seves respostes d'Alexa (predeterminades) i el pròxim dia que va venir em va dir que (jo) estava desapareguda en combat...quina barra...

Les DUES abraçades seguides que ens vam fer (amb una no n'hi ha prou) ja ens van fer fer les paus, en realitat.

T'he trobat a faltar (ens dèiem); em fas falta (deia ella); necessito que em valoris (jo). I tot amb llenguatge corporal...cada vegada en soc més fan. 

Però tot i així després li vaig enviar un missatge i li vaig preguntar que quan està en aquest modo respostes amb frases curtes (xat GPT) què necessita. Que jo no sabia si li molestava o si estava pensant que calli ja la tia aquesta...i em va dir que no pensava això i que de vegades està més xerraire i altres no tant, que ja ho hauria de saber, que no la vaig conèixer ahir. 

I sembla que algo es va desbloquejar per les dues parts. Després vam seguir parlant i no cada dia però hem seguit parlant amb normalitat i amb frases normals. 

Després d'aquest episodi, avui ha tornat.

Ha tornat!

No sabia que es podia experimentar la pau de manera tan intensa. Tot estava al seu lloc. Tot era perfecte; el nostre espai, la nostra complicitat de sempre, la confiança, l'amor...Tot perfecte.

He sentit tanta pau i tanta calma d'estar amb ella...però gens d'esverament ni vergonya ni incomoditat ni nervis ni por ni res...només pau, calma, perfecció. Se'm curen tots els mals sense diagnosticar...

Poder estar per ella, que confii en mi, estar juntes en un dia com avui (una mica estressant, amb alarmes d'emergència per pluges...) i que ens diguem si hem arribat bé. 

Ara mateix no necessito res més a part de no perdre això. 

Viure amb tu la vida, amor. Com vulguem. Com puguem. Viure la vida. Així. 

I que demà tornarà!

Avui G. estava nerviosa, vulnerable, tova, autèntica. Aquesta és la G. que estimo i amb qui vull estar sempre. 

I aquesta és la jo que soc i que vull ser al seu costat. 

Diran que és dependència emocional que necessiti estar bé amb ella per  poder continuar amb la meva vida però jo no ho veig així. Almenys ara no. 

Veig que senzillament és que VULL estar amb ella. Això no és dependre, és voler; és estimar.

(avui és del dia del punt i coma, veig, també). 

No es pot comparar amb res més, amb ningú més.

Avui erem ella i jo. 100%. Ella i jo com som. El que som. I no hi vull renunciar. És lo que m'emprenya, quan no podem ser així. 

Només vull estar amb ella, estar al seu costat. No té res d'especial. 

Senzillament que al "no ser res", aquesta manca de "compromís", no sé com dir-ho, no m'agrada aquesta paraula perquè em fa pensar en obligacions i coses incòmodes. Però com que no podem fer cap pacte, cap acord perquè no som res...això em crea inseguretat. Visca les relacions que van més enllà de La Relació monògama, de La Parella. Jo vull viure així. 

Aquests dies enrere, tres persones (entre les quals ella) m'han dit de diferents maneres que ara ja...aquesta és la relació que tenim. I això és el que jo dic...que per molt que no ens n'anem al llit ni ens mengem la boca...tenim una relació. 

En fi...quin dia més bonic...