El no

 Dins el meu cervell hi ha com un simpòsium sobre el "no".

Per entendre-ho avui us explicaré alguna cosa més de mi. 

Mentre a mi em diuen no, jo també dic que no. Fa molt que he deixat la relació però la meva ex insisteix i té com l'esperança de que s'arreglarà, tot i que en realitat ja feia molt que no érem parella i s'ha acabat fa molt. A vegades em diu que m'estima i que tot es pot arreglar si ho volem. Però jo no vull, esclar. La veritat és que quan m'ho diu ni tan sols m'ho crec però ho diu. 

Com més contundent he de dir el meu no, més mal em fa el no de G. perquè el noto igual de profund i contundent, tot i que no tingui res a veure el fet de deixar una relació d'anys amb el fet de dir que no a començar algo. 

Però en aquestes circumstàncies em fa el doble de mal perquè cada cosa que penso sobre G. se'm tradueix a lo que potser està pensant la meva ex de mi i implosiono. 

Quan penso que potser reaccionarà algun dia: jo no reaccionaré.

Quan penso que potser ho vol en secret quasi que per si mateixa: jo no ho vull en secret. 

Quan penso que potser hi ha alguna part que li compensa i una petita part d'ella està esperant el moment per dir que sí: en mi no existeix aquesta petita part. 

Potser és absurd que estigui fent aquestes comparacions però no ho puc evitar. 

Fins i tot tenir fantasies amb ella (que no paren de bombardejar-me tot i que em fa massa mal recrear-m'hi) em sembla absurd i com una mena d'agressió.  Avui fins i tot hi he tornat a somiar: venia a casa meva i s'estirava al llit a llegir un llibre que m'agafava. Estava com tota arremangada i amb els peus nus. Ensenyava la seva preciosa panxa (que algun dia puc espiar amb una llambregada robada). Jo havia de marxar i ella em retenia agafant-me la cama amb el peu però al final marxava igualment i havia de fer coses i no podia tornar. Però aquesta imatge...uf, se m'ha quedat gravada...

Estic fatal, no? Vale sí.

Avui m'he trobat N.P. pel carrer. Vam dir de quedar un dia d'aquests del pont però em va dir que ja aniríem veient així que si vol ja em dirà algo perquè no estic per anar darrere de la gent. Em ve molt de gust xerrar amb ella però si no, doncs ja hi xerraré un altre dia. 

 Avui no parava tothom d'enviar missatges al grup i G. anava contestant. Aviam: voleu parar? Que aquí una està intentant desconnectar i oblidar?

Ah, i tinc ganes també de donar-li canya a NC. No perquè pretengui que passi res però sí per donar-me una mica de vidilla a mi mateixa i no estar tan pendent de G.

Soc massoca? Vale  també. 

Ventall

 Sort que el meu cervell m'està fent cas.

Bé, m'ha costat 2 o 3 dies i pidolar-li una abraçada (dient-li que en tenia unes quantes d'acumulades) però crec que estic en el modo correcte. 

Gràcies cervell per fer-me cas. 

És que no i punt. 

Torna a ser un somni i una fantasia. 

Que no me la trec del cap? Obvi, però de manera diferent. 

Igualment us diré que em fa una mica de suport enviar-li missatges xorres sobre la calor que fa a P+ i que m'he vist amb cor de tornar-li a dir a N.P. de quedar. 

Que li faig miradetes i complicitat a NC. i que també quedaré amb M.C.

Ah, i que avui era un d'aquells dies en q J. em mira tan a prop que em posa una mica nerviosa.

Tot això (excepte G.) m'és igual i és com q  no em condueix a res però almenys em distreu i sobretot demostra que estic un altre cop en vereda. 

Sí, potser hauria d'afegir gent nova al ventall però de moment es nota el canvi de mood. 

G. continua sent la princesa del meu cor i em ULTRADESFAIG amb ella però fins aquí hem arribat. Em desperta un amor i una tendresa infinits. I adoro a la còmplice que m'està salvant la vida. 

Objectiu

 Per la vostra tranquil·litat us diré que avui ja m'he tornat a centrar.

He aclarit lo de quedar, li he dit que volia quedar perquè sempre estem parlant pels racons com si estiguéssim traficant amb droga. Ha somrigut. I efectivament hem hagut de deixar la conversa a mitges: ho veus?

Quan ens hem vist aquest matí ens hem fos. Ens passa.

Em diu que no, ho he d'acceptar però tot sembla molt dramàtic i penso que totes dues ho sobredimensionem. I quan ens mirem als ulls se'ns fon el gel, la cara ens canvia i tornem a ser només nosaltres amb aquesta història que potser no és com jo voldria però que és. 

El meu objectiu ara és gaudir quan estic amb ella i del que SÍ que hi ha. Avui efectivament ha dinat al meu costat enganxada i a mig dinar he pensat: gaudeix, estàs al seu costat, és el que vols, relaxa't i gaudeix. I ho he aconseguit. Estar al seu costat és el millor que em pot passar i era el que estava sent...doncs per què he d'estar patint?

El meu objectiu és que quan no estem juntes pugui desconnectar d'ella i pensar en una altra cosa. Sé que llavors no és meva. 

Quan l'acaricio i la seva mà ve cap a mi per acariciar-me també, sé que és meva. Doncs gaudir-ho.

Quan ens separem i fins demà o fins dilluns o el que sigui sé que ella desconnecta i no és meva. Doncs jo igual. 

Ja sé que canvio d'objectiu, d'idea i d'estat cada dia però AVUI em sento així i vull fer això i sé que és el que em pot servir a llarg termini.

Que ho pugui sostenir o no ja...no ho sé. Però amb el cap "fred" ho intento.

A més, penso que necessita sentir que es respecta el que diu. Per altres coses de la seva vida. I jo l'estimo i la respecto. Ara, també m'he d'estimar i respectar a mi. 

Aquí sembla que estic molt obsessionada (bueno, que sí) però a la meva vida també hi ha altres coses que m'ocupen, em  preocupen i que necessiten la meva atenció i concentració. 

Mal dia

 Doncs serà l'eclipsi però avui li ha tornat a canviar la cara. 

Avui (ella) tenia molt mal dia. Ha marxat abans i no hi ha hagut cita. 

Ha plorat. I jo no ho he vist, m'ho ha dit la còmplice. 

Estava tan així que li he dit si quedàvem a la tarda i m'ha dit que no. 

Ho havia d'intentar. 

Sí, ara estic feta merda. 

Sé que he de deixar aquesta història que no em porta enlloc. Però potser això és el que em fa més mal.

Ah, i ha posat la seva CARA (la bona) a la foto del perfil (primer cop a la història, també).

Suposo que al final hauré de sacrificar lo bo de la història, tot el mateix que vaig pensar quan li vaig dir. 

Però és que llavors em sento tan buida...

No puc amb aquesta connexió sense viure-la. Percebre-la, saber que existeix i ignorar-la. No ho sé fer d'una altra manera. 

Demà dina amb mi.

Temo que es posi al meu costat.

Temo que es posi lluny.

No vull deixar a les seves mans la fi de tot això. Ho he d'acabar jo. 

Em sento tan aclaparada, és massa bonic, és massa intens, és massa trist, és massa irreal i massa palpable, és massa seguit.

I quatre dies de festa...em mataran. 

Jo ja tinc una edat, ja he viscut tot això, per què hi he de tornar a passar? No podria anar bé i punt? I ser fluit i bidireccional i bonic i prou?? Per què vaig repetint i repetint el que més mal em fa?

No vull que ningú més em confirmi el que diu la meva intuïció quan la miro als ulls ni el que em diu el seu cos quan l'abraço. Però alhora ho noto tan clarament que no em puc creure el que em diu el meu cervell i les persones prudents. 

No vol. No vol! Si m'ho ha  dit clarament. Pensava que m'havia quedat clar però no. No vull que m'ho hagi de dir mil vegades i estar-me donant cops de cap contra la paret.

Que fàcil és parlar de "cites" perquè per resoldre les coses n'hi ha prou no quedant i no enviant-te missatges ni res però lo bonic i preciós de que algo es crei en el dia a dia fa precisament que després no te'n puguis deslliurar. 

Perdoneu el modo ànsies.

Cara

 LA CARA

La cara li ha canviat a G. us ho prometo. Està molt relaxada, molt guapa, molt riallera. Fins al punt que queda millor a les fotos i fins i tot les penja. Fins ara no li havia vist mai pujar una foto seva a les XXSS. Ni des que la conec ni en el passat (bueno,  la foto d'ahir era story...). 

Quan estem soles, quan ens mirem, quan vaig a la cita (vaig) està RADIANT. 

Si anem a mirar, som 4 persones que voldríem estar amb ella: la seva suposada parella, el seu amant, el seu perseguidor i jo. És com per estar contenta, no?

Una veueta interior superba diu que jo soc l'única que l'abraça cada dia. 

És rotllo addicció total perquè m'abraça i se'm passa tot. I fins demà. És així.

Una altra veu interior està pensant en proposar-li d'anar a algun lloc tipo a sopar, però les altres veus del meu cervell s'estan posant les mans al cap. Qui guanyarà?

La part bona és que des d'ahir estic com relaxada. Avui he anat abraçar-la però com molt relaxada. He anat, hem parlat amb la cara radiant i per dir-li adéu ens hem fet una abraçada preciosa de les nostres amb caricietes i petons. 

No vull deixar de viure això. 

Perdoneu-me si enyoreu la imaginació. Jo també. 

Resum

 Avui m'he trobat una amiga pel carrer amb qui feia dies que no parlava i que no és seguidora del podcast (així dic a les amigues a qui els hi envio cada dia -o quasi- un àudio amb les notícies del dia i em contesten i em comenten i m'ajuden i em sostenen). 

I clar, li he fet un resum molt resumit de com estava la cosa (sí que coneixia l'existència de G.).

Així que mira, de pas, he decidit posar-lo aquí per si algú fos nou al blog i no tingués ganes de tragar-se els mil posts parlant de G.

El resum és que teníem un rotllo molt ambigu, molt ambigu i jo és com que ja no podia més i vaig decidir dir-li, declarar-me i dir-li que és que no podia seguir així. I, esclar, em va dir que no.

Que valenta! Que valenta, diu tothom. Ves...jo què sé.

I la qüestió és que hem seguit igual, amb el rotllo igual d'ambigu o més perquè sabent-ho...oi?

La conclusió de l'amiga que m'he trobat avui pel carrer és que jo i G. estem molt enamorades.

Que maco que ho interpretin així. Suposo que és també per la salsa que jo li poso.

Tot i que jo no m'ho crec, ho dec transmetre.

I també és curiós observar quina gent et diu això i quina gent et diu com "ai, pobre...", no sé com explicar-ho. Jo m'aferro més a la gent que aposta per aquesta història, esclar, així em reforcen jejeje.

Avui he passat un dia de merda esperant (i convençuda de que no) que em digués alguna cosa (res). 

Com he posat abans en algun comentari, en els moments durs em repeteixo: t'ha dit que no, t'ha dit que no, t'ha dit que no...perquè  dins del meu cervell hi ha algú que es pensa que ja som amants.

I no.

Sola

 Avui no hi he anat.

M'ha entrat una mala hòstia...

Si hi vaig perquè hi vaig, si no hi vaig, perquè no hi vaig...però penso que és lo millor. 

Perquè si no té interès què estic fotent? I si en té, que es manifesti, coi. 

A més també estava de molt mala hòstia perquè m'ha dit que demà estarà sola. SOLA! O sigui que ja em puc preparar tot el dia per estar morint de ganes d'anar-la a veure (cosa que no faré). I sé segur que no em demanarà que hi vagi, com passava a la meva primera fantasia amb ella...buf. Però seria guai.

L'he anat a veure a la llum del dia i amb testimonis i és que està tan riallera i contenta!! I bonica...que és que em desfaig. 

Avui pensava en un cop que vaig estar amb una persona que m'anava molt al darrera i a mi no em feia ni fu ni fa. Realment, jo no voldria això amb G. però el que aquesta persona es va emportar de mi...quan ho penso...dic..segur que no vull?? Estem parlant de bastant polvos. Però no, així no ho vull. Si estic amb G. vull que ella també vulgui, esclar però contra això no puc fer-hi res.

Estic com tranquil·la per això, perquè sento que no tinc cap feina, no he de fer res.  Simplement anar empassant sentiments, és el que em toca. Ja he fet tot el que estava a la meva mà. I almenys tinc el comodí d'anar a abraçar-la quan em senti massa perduda.

Soc yonki de les teves abraçades, princess. 

Hi he tornat

 Avui he anat a la cita, sí.

Ha sigut TAN bonic. 

He pogut relaxar-me tornant a abraçar-la, tornant-ne a parlar, tornant a veure com somriu i es posa vermella amb les meves paraules, abraçades i petons. 

Li he dit "he vingut a abraçar-te". Ah! I s'ha incorporat com dient...som-hi. 

Nena, com et va el cor! M'ha dit. I sí.

Pot ser que estiguis més guapa des de que t'ho he dit? Li he dit. Noooo no no (resposta). Doncs deu ser la meva imaginació. 

Però ho està.

I més contenta.

I no ho dic jo sinó la companya de feina còmplice que, sense dir-li jo res, m'ha dit que ahir al dinar li feia la sensació que G. em buscava i que PER RES té l'actitud pròpia ni respecta la distància protocolària d'una persona que acaba de donar carbasses a una altra. 

El seu cos continua traint-la. Per molt que digui que no, i que no la lii. El seu cos diu i accepta una altra cosa. 

Una amiga seguidora del podcast, que diu que no arribem a la segona temporada sense un petó...diu que vagi anant a abraçar-la però de manera random, que la torni boja fins que m'ho supliqui. 

Jo la veritat és que no sé planificar-ho així però faré el que senti i intentaré espaiar les visites. Però després dels dos dinars necessitava abraçar-la un altre cop per no implosionar.

I ahir? Que entro al seu espai i em crida des de l'altra punta "necessito un favor!" I clar, se'm va escapar el riure...Era que li anés a mirar si un altre espai estava preparat però esclar...oi?

Avui a la cita se'ns escapava el riure per tot arreu...m'ha parlat entremig d'una altra cosa com per trencar el gel...i jo parlant en sèrio he dit d'una altra cosa...no me lies! I clar...hem rigut. No me lies, tornava a dir però és que no té credibilitat. Vol que la lii. 

Semblen capítols inventats però us prometo que passa de veritat. Al final mira, que algú ho noveli, siusplau. 

Ara, seguint la tècnica del meu amic, he de tornar a espaiar les visites fins que no pugui més. O sigui que demà res. Relax. I després cap de setmana, va. Buf.

Me tiene volando la imaginacion. Casi me atropellan cuatro veces hoy...si no coneixeu aquesta cançó, escolteu-la. Soc jo. I n'hi ha d'altres que també soc jo. 

Poesia

 Avui ha tornat a dinar al meu costat. Venga. I ara ho volen fer així un dia a la setmana. D'acord.  😑

Estic al seu costat tota l'estona com tirant enrere, com fent força per no apropar-m'hi. Quan en realitat estem com cada cop més a prop. Si estiguéssim prou estona em fa la sensació que ens arribaríem a fusionar. 

Demà tinc moltes ganes d'anar  un altre cop a la cita i dir-li simplement que necessito una abraçada. Potser ho faig. 

La idea seria oblidar-la i acceptar que m'ha dit que no però la realitat és que això és molt difícil i potser necessito retrocedir una mica per poder tornar a avançar.

És possible que des de que li he dit estigui més bonica, somrigui més i el seu somriure sigui més lluminós i preciós?

Si almenys això ha servit per posar-la contenta...a mi també m'hi ha posat durant un temps. Ara la veritat és que ho passo una mica malament.

JA HO SÉ que es veia a  venir però tampoc he pogut fer-hi res. A part de que ja m'agrada que les coses passin, encara que siguin doloroses. 

Vull escriure poemes als seus ulls i als seus cabells, vull tocar la seva pell tota l'estona que la veig, vull sentir la seva veu tot el dia. 

La trobo a faltar, a ella i a les seves abraçades i a la calor que em donaven, sí. 

No sé deixar fluir en aquestes condicions, estic massa...no sé. Frustrada. Contrariada. Ferida. Desconcertada. 

Ja he passat per això i sé que al final passa. Però mentrestant. Cou.

La poesia em menja per dintre. Vaig a llegir-ne. Almenys...

Les guionistes...

 ...s'han passat avui 4 pobles. 

Jo que volia que corrés l'aire, jo que m'he portat tan bé i que he NO anat ja dos dies a la nostra ex-cita...

Doncs avui ha dinat al meu costat i a sobre després he hagut d'anar a la zona fosca, en teoria sense ella, però al final ha vingut. Mmmmm...un altre cop no he dinat, un altre cop me n'he anat amb l'estómac en un puny...i com si res, tu. 

Lo únic que clar...tristament...no l'he abraçat perquè ara no puc. 

Que sexy, que dolça i que freda wah yeah.

Us he de dir que G. està molt contenta. M'encanta veure-la així.

Però em sento tan malament de no estar seguint ja al meu cor (que m'estava portant a l'hort), tinc un nus permanent a l'estómac, com si hi tingués alguna cosa clavada. 

Trobarà a faltar que l'abraci? O li serà igual?

Avui unes quantes s'han fet una foto i l'han enviat al grup. Està tan bonica...i alhora amb la mirada tan trista...No sé, una altra cosa d'avui que tampoc calia. 

Aviam, demà serà un altre dia, jo què sé.

Em dol molt posar distància però ho he de fer, sembla ser. 

Imaginació

 La primera mirada ha desfet el gel en un somriure. La conversa ha fluït després d'un breu moment d'estupefacció  i hem xerrat i rigut i compartit com sempre...però a la llum del dia i amb testimonis.

Ja que el meu cervell vol pensar amb independència del que jo digui (primer es va independitzar el cos i ara el cervell) doncs almenys l'acompanyaré a que pensi coses al nostre favor, boniques, romàntiques i sexys.

 Ah, amb l'ajuda de la imaginació que flueix molt més fàcilment quan és que no que quan sembla que és que sí, que es bloqueja. 

A la meva imaginació G. rabia de desig. Està a casa seva aparentment normal però per dins va fent fora els pensaments sobre mi, sobre sexe lèsbic,  sobre el moment de la nostra cita que trobarà a faltar fins que peti i em demani que torni. És guai d'imaginar. 

A la meva imaginació no ho sap, però pensa en mi amb les seves mans. Molt sovint. Perquè de vida conjugal (per dir-ho finament) no en té, m'encanta pensar en ella així tot i que sigui un pensament molt pervers. Entregada al seu propi plaer...buf. No us flipa pensar en un orgasme de la persona que desitgeu? Crec que és el que més em posa de l'univers.

A la meva imaginació vol però no gosa llegir el llibre que li vaig regalar perquè té por de desitjar-ho massa de veritat. Què fa una hetero com ella llegint un llibre de poesia sobre amor i sexe entre dones?

A la meva imaginació no entén res del que sent en alguns moments però tampoc ho vol entendre i prefereix continuar com si res (que potser és el que farà). 

Jo, com que em sento més segura en el no (d'acord, això algun dia canviarà però ara és així) sembla que ara la desitjo més que mai i m'imagino a cada estona els seus petons i em tornen a venir molts pensaments d'empotrar-la ben fort. 

Avui ens hem anat a dir una cosa i un altre cop ens acostàvem molt, crec que fins i tot ens hem rossat. Això ho fan els cossos sols sense el nostre consentiment. És així. Ho sé. 

Però en aquests moments mana el cap. Sobretot el seu. Així que ho he d'acceptar.

Continuo alternant la tristesa amb el desig i la imaginació. Per una part em sento bé com quan tot va començar i només la mirava de lluny i estava contentíssima. Per mi no tenia cap possibilitat. Igual que ara. I en canvi he aconseguit moltes coses que no em podia ni imaginar.

Realment sento que és una història que ha passat.

No sé si tinc raó o m'ho invento per consolar-me però ho escric igualment.

Deixar-te

 Avui, entre moments de tot (molta tristesa, orgull, cert alleujament, ràbia...) em sento realment com si ho haguéssim deixat. 

És més, com si l'hagués deixat jo. 

Podria ser, ja vaig dir que em quedo amb això, però ella no vol i jo no puc així que la deixo. La deixo jo. 

Perquè el seu jo que es deixava acariciar tan fàcilment existeix, m'enteneu? Aquí no s'ha montat una la pel·lícula de la NADA. 

Avui ha sigut la primera vegada que no ha mirat les storys que he publicat. Estic segura que expressament, amb premeditació i alevosia. Però això em confirma que les mirava a posta, no només perquè l'algoritme li posés la meva story la primera. I avui, a posta, no ho ha mirat, no l'ha obert. Imagino que perquè jo "no em faci il·lusions" o algo així, perquè corri l'aire. Fins ara les havia mirat el 100% de les vegades i quasi sempre bastant aviat quan les publicava.  Era una mica el meu refugi secret per dir-li coses indirectes. Mai n'hem parlat, esclar, ella no sap si jo miro que ho ha vist (que sí) però sap que ho puc veure. És molt calculadora com a bona princesa que és. 

Potser també ella té sentiments com diuen "encontrados". Bé, ho sé gairebé segur.

Però també sé que guanyarà la dona de gel que és la que té més entrenada i la llei del gel ja ha començat. 

Mare meva, quina pena m'espera, com hauran canviat les mirades, n'estic segura. Ja us ho diré però ara toca això i també és el que jo vull. Com la trobaré a faltar. 

Noto com em cruixeix el cervell per no pensar coses derrotistes i que vagin en contra de la meva autoestima però me'n surto. A més, total, com que el resultat serà el mateix, doncs millor penso al meu favor i no en contra meva. 

Gràcies G. per deixar-me espai per dir-ho, gràcies per acollir-ho i per consolar-me amb una abraçada, amb dues. 

Estic flipant de com sento de fortament que l'he deixat jo. M'agrada aquesta sensació de que el focus està en mi. 

Siusplau, que arribi aviat el fred, potser si no veig la teva pell no trobaré a faltar tant el teu tacte i la teva escalfor...aix...m'agrada tant. Et trobaré molt a faltar però...it'll pass. Al final sempre passa. 

Li he dit

 Sí. 

Així amb el títol ja us trec de dubtes. 

Ha sigut TAN bonic, que encara em fa més pena que m'hagi dit que no (com ja era de preveure). 

Tot i que a part d'apenada, estic molt contenta de com ha anat i molt orgullosa d'haver-li dit, de com li he dit, de com m'ha respost i de les dues abraçades que ens hem fet. 

Estic molt contenta i tinc moltes ganes de plorar. 

Avui jo estava de subidón. Em sentia com molt poderosa, molt digna i molt contenta i he pensat: avui és el dia, és avui. Avui li has de dir. Sort que ahir ja l'havia avisat i així no he hagut de dir allò tan incòmode de t'he de dir una cosa i tot això. 

He anat a la nostra cita de cada dia (que ja no serà) perquè no li podia dir en un altre context. He anat vermella com un tomàquet, amb el cor a 1000 per hora i  rient de nervis. 

Ha sigut tan fàcil dir "és que..AQUEST MOMENT! Em passo tot el dia pensant en aquest moment i estic com una moto tot el dia i després no puc ni dinar".

Ha somrigut, no estava contrariada, tot i que no sabia què dir-me.  Estaves tan bonica...

Li he dit que m'encanta, que és super bonic el moment i la intimitat que s'ha creat. 

Estic molt contenta perquè sento que li he pogut dir tot (encara que seguiria infinit). 

Fins i tot en alguns moments de la conversa he sentit que he anat de sobradeta...li he dit que en alguns moments havia dubtat de si estava passant alguna cosa (somriures com a resposta).

No m'ha dit directament que no però m'ha quedat més que claríssim que NO VOL. 

No pas que no senti res. Prefereixo quedar-me amb la sensació que podria ser i respectar que no vol. 

Perquè l'he abraçat i li he dit "és que per què no? Seria tan bonic! No ho has provat mai amb una dona?" I em contesta: no me lies!

El meu cervell interpreta: voldria que em liessis, em deixaria però no ho vull, no em convé, no m'interessa prou. 

Suposo que es distanciarà. Que em distanciaré.

Li he dit que no aniria a veure-la, però també li he dit que si podria anar a abraçar-la, li he dit que m'encanta mentre l'abraçava, que bé...que bonic, en sèrio. 

Intentaré posar en pràctica la tècnica que em va dir un cop un amic. Aguantar el màxim de dies i quan em vegi molt apurada anar a abraçar-la.

Quan estava parlant amb ella m'he adonat que per primer dia des que li vaig robar, avui no m'havia posat la seva goma de cabell al canell. És increïble lo xivato que és el cos. 

Tinc ganes d'estar trista, d'estar trista perquè és tan bonica i perquè podria ser però no vol.

Quan ja marxava m'ha dit que no somii amb ella. Ai...massa tard. Li he dit, calla calla, que tot va començar amb un somni.  M'agradaria saber des de quan ho sap. 

Li he dit que em sap greu haver-la fet donar carbasses dues vegades seguides i diu que normalment a ella no li passen aquestes coses. No sap que el seu perseguidor va captar l'energia que jo li estava donant amb la nostra història. Ho sento noi, l'energia no era per tu. Per mi tampoc però. 

M'agrada notar lo clar que ho tinc i que no penso fer res més per "intentar" res. Estic molt tranquil·la de no haver d'anar a la nostra cita tot i que ho adorava però també em posava negra. 

Després li he dit a la companya que no marxava. Pobre. Li he dit com de passada i li he suplicat que no digui res a ningú. Però almenys en podré parlar amb algú. 

Ho veig com a vista d'ocell i és que, realment, ho trobo tan bonic. Com em va dir una altra amiga, és lo més natural del món enamorar-se. I és super bonic. I per una part ha d'estar contenta que hagi passat. A tots ens agrada agradar, suposo. 

Que no la lii...hi ha mil factors que fan que em digui que no. Però estic orgullosa de mi mateixa de no pensar que és perquè no li agrado. 

Algo ha passat i ja m'ho quedo per sempre.

Ara és meu. Ara torno a mi. Ara podré dedicar l'energia a mi i a altres coses que la necessiten. 

Gràcies G. T'estaré observant com una Idgie Threedgood per si mai vols tornar.

També li he dit que si canvia d'opinió ja ho sap. M'encanta perquè dono per fet que és una opinió i una decisió i no pas un sentiment. No és en plan: m'encantaria però no sento el mateix. És en plan: podria sentir el mateix però no m'interessa.

Ole jo. Punt.

Primer pas

 Li he dit que he de parlar amb ella un dia d'aquests. M'ha contestat que: ah sí? En sèrio? O algo així...sí sí, en sèrio, clar. 

Li he dit quan ja marxava de la nostra cita.

Li he dit després d'abraçar-la. 

Li he dit per obligar-me a dir-li perquè necessito dir-li. 

I com més hi penso menys sé què coi dir-li. 

Avui m'he adonat que la trobo a faltar.

Que tant esperar que sigui el moment perfecte per estar amb ella a soles 5 minuts em desquícia.

Avui quan ens hem quedat soles ha anat directa: com va anar? No sabia ni de què em parlava. Ah, la cita amb la ex...

Avui pensava noves maneres de dir-li, com si jo mateixa no sabés (perfectament) què passa. Com descrivint-ho: és que em passo el dia esperant (i després pensant) aquests 5 minuts a soles amb tu i les teves abraçades. Ja no puc continuar així d'histèrica.

Però també penso...després què?? No sé com continuar la conversa però i què. 

Penso en dir-li que em fa por estar-me enamorant. 

En dir-li que no en tinc prou, i que potser necessito retrocedir. 

En dir-li que estic com alhora super contenta i trista d'haver creat això. Que no penso en una altra cosa. 

Que quan està el llum apagat (això no li diré) i estem soles es crea un nou clima, ens diem coses diferents, ens mirem diferent i ens toquem diferent i que vull continuar per aquesta via i si no puc, necessito abandonar-la.

Vull dir-li tantes coses que tinc por de només fer una petita introducció i que no s'entengui res i atabalar-la i que se li afegeixi un marron més a la vida. 

No vull fer cas al meu jo de salvadora però se'm trenca tan el cor de veure-la trista, de veure que no veu aquest amor i aquesta llum (com diu una amiga meva, no porta posades les gafas del cerca) que hem creat i que podríem estar gaudint. 

Aquest matí quan ha arribat tard, atabalada, una mica pàl·lida d'haver estat malalta...perdoneu, ha dit. Em volia fondre, volia plorar, volia fer fora a tothom i només abraçar-la i preguntar-li com està i estimar-la i salvar-la (d'acord, potser també empotrar-la).

Però NO! Ja he après que això no em porta a bon port. 

Estimar és voler que l'altra estigui bé, no? Doncs crec que t'estimo perquè sento que els meus ulls ploren les teves llàgrimes sense el teu ni el meu permís. Sento aquesta connexió sense poder-hi fer res. Sento que quan estàs amb mi, ni que siguin 5 minuts se't relaxa l'entrecella i deixes d'estar indignada per una estona. Fins i tot has somrigut quan gairebé caic de la cadira (ehem). 

I aquell somriure que gairebé era un riure quan et vaig dir, parlant del teu perseguidor aquell, que és que no es pot ser tan atractiva...vull moure cel i terra per tornar-lo a veure. 

Però com deia, no puc fer res si jo estic trencada i histèrica, per tant, torno la mirada cap a mi. Jo necessito parlar-ne, així que ara em toca a mi.

I la única manera de saber què sents tu és parlar-ne. I potser ni així ho sabré mai, capseta del tresor.

Interessant

 He interioritzat l'actitud d'AQUEST post. 

Avui he coincidit 5 minuts amb D. (i dissabte crec que anem a un esdeveniment tots dos, també). I serà que estic com hipersensible al llenguatge corporal, com deia l'altre dia, però sento que em mira molt intensament o algo. Quan estic al seu costat em sento com molt interessant. 

S'ha acomiadat fent un petó a tothom (quan potser no calia, tot i que tampoc és que fos surrealista) i a mi la última. I estava com fent conya i m'ha mirat i m'ha dit "un petó?" i m'ha fet un petó a la galta i una abraçada ràpida que a més quasi s'entrebanca i cau. Que era una miqueta...noi, tranquil.

També us ho dic, no penso fer res ni pressuposar res, si vol alguna cosa ja m'ho dirà EXPLÍCITAMENT. Que no tinc el txitxi pa' farolillos. 

Pel que fa a G., dia de festa bastant tranquil amb la decisió de dir-li bastant coll avall tot i que, com deia als comentaris del post d'ahir...com que no sé si està més desbocada la imaginació o la realitat, ja veurem com va el dia perquè deu n'hi do, últimament. 

Avui no em contestava els missatges que li enviava i després m'ha contestat pel privat un missatge que he enviat al grup. Mira tu, no li he contestat. 

Apa, fins demà. 

P. S.: potser convido N.P. a un concert. No puc convidar G. perquè és que vull veure el concert, sabeu?

Realitat vs imaginació

 Bueeenu, bueno, avui que era el dia D, la cosa ha anat així.

Primera que jo m'he despertat a quarts de 5 i no podia tornar a dormir. No estava nerviosa, no m'estava rallant, no estava incòmoda ni tenia mal d'esquena però incomprensiblement, no m'adormia. 

Avui havia d'anar amb el seu cotxe. Doncs a les 6.55 del matí rebo un missatge seu: que no vaig, que m'he passat la nit vomitant. Béeeee😑

Així ha sigut el dia super espectacular. 

Això ha sigut la realitat. 

Però a la imaginació tot ha sigut molt més interessant.

Esclar, jo estava desperta per connexió amb ella, que estava malalta (sense saber-ho). Com quan em vaig despertar a l'hora que va néixer el meu nebot (i no ho vaig saber fins una hora més tard).

Però és més, ella s'ha posat malalta perquè jo ahir tenia aquesta cita, de tot lo que s'ha tragat les ganes de dir-me que no hi anés, de les ganes de  preguntar-me què tal i de dir-me alguna cosa ahir mentre era allà, de no saber què va passar ni res. És maja, la meva imaginació, no trobeu?

A la realitat m'ha enviat un àudio perquè li he preguntat com es trobava i tal, cap al migdia i no l'acabava mai...bueno, doncs bueno, doncs què t'anava a dir...ai, ara no sé què més et volia dir...bueno...si me'n recordo ja t'ho diré després...

A la imaginació tothom pot imaginar què és el que em volia dir (jo dient en veu alta mentre escoltava l'àudio: digue-ho, digue-ho!). Em volia preguntar per la cita, em volia dir alguna cosa de nosaltres, de la cobra de jo què sé...algo que no sap ni què és. 

A la realitat li he enviat una cançó perquè es distraiés si estava avorrida (real; tinc mil cançons per enviar-li amb doble sentit i li he tirat 4 milions i mig d'indirectes, però aquesta tenia l'únic objectiu de que mola i de que passés el rato). I des de les 4 de la tarda que te el missatge sense obrir. 

Imaginació....jo què sé, aquí ja m'he perdut. Està fatal i ha oblidat el mòbil en un racó de la casa fins demà? Es trobava massa malament i ha marcat com a llegit en plan no m'atabalis? Tot és totalment random? Sí. 

Demà és festa i després, a la primera oportunitat que tingui li dic i punt. 

En realitat, si ho penso bé, ho trobo super bonic dir-li i que tot pugui continuar "igual". Que igual no serà, però com que en realitat ens haurem de seguir veient, al final continuarem parlant, coincidint i jo què sé...algun dia per algo ens farem una abraçada, sabeu? Però tothom sabent el que hi ha i tothom (ella) tinguent  ocasió de demanar alguna cosa si és que la vol. Jo ja hauré posat les cartes sobre la taula.

És tan bonic pensar que tenim aquesta connexió còsmica! Que en realitat no la vull perdre però necessito endreçar-la i polir-la, i posar-li noms i cognoms.

Saber si ella m'atrau i jo ni de conya, saber si en algun moment pot haver sentit alguna cosa però no li quadra o no li interessa (cosa que potser no sabré mai, tot i que segons les meves amigues seguidores del podcast segur que SÍ), saber si ja no distingeixo la realitat de la fantasia i estic per internar, saber si a partir d'ara es distanciarà infint o seguirem amb la connexió...jo què sé...bé, ja sé que el futur no se sap però almenys necessito dir com em sento, necessito que ho sàpiga.

G.!!! Respon-me ALGO! Necessito avançar. Cap a on sigui. 

3 de 3

 Avui passo de G.

Us parlo de la meva cita amb P+.

Ha anat molt millor del que em pensava, la veritat és que m'he sentit super bé considerant que vam acabar com tipo fatal i que feia potser 15 anys que no ens veiem. M'he sentit no com quan ho vam deixar, sinó com quan estàvem bé. 

No és que ara vulgui recomençar cap història perquè NO però he connectat amb alguna part de mi i d'aquella història...no sé, que m'ha agradat molt, m'he sentit molt tranquil·la i això, connectada.

Continua amb els mateixos ulls verdes de ciencia ficción que em transmetien el mateix que quan ens vam conèixer fa com 20 anys o així, que em miraven igual.  M'hi volia perdre per cap raó aparent, només perquè sí, només per  com somriuen i per com volem aprofundir en coses com que amb ningú més volem parlar. Només nostres. Sentia molta intimitat. El món era nostre i de ningú més...potser he sentit tanta intimitat amb poca gent en aquesta vida...i no n'era conscient. 

Em sentia com si hagués quedat amb una part de mi que tenia oblidada. 

I fins i tot hem acabat parlant de sexe i reconec que em posava però sense voler que passés res (que després ja sabem com acaba la cosa) només a nivell com intel·lectual. 

Amb G. avui fatal, ella tenia un mal dia, jo també i a més estava nerviosa per la cita (no cita) i tot anava del revés i bueno...horrorós. 

Li vull dir ja i treure'm-ho de sobre, ja no vull dubtar més. Vull pensar que no i punt, com al principi de tot, era molt més fàcil.

Potser alguns moments seran incòmodes però estic segura que recuperarem la normalitat i almenys podré dedicar la meva energia a altres coses. 

Ho sento per aquesta merda de post però és així.

Quan porti ja tres carbasses de 3, o 4 de 4 si comptem D.  potser que m'ho faci mirar perquè és que ja no és ni mig normal rebre la mateixa resposta de tothom: no et pensis que tinc cap interès en tu, eh?? Doncs llavors després com ha de tenir una confiança?? Tot això en un mes o dos, eh, tot ben reconcentrat. Com ha de mantenir una el tipus? En fi...

Com li he dit a G.: demà serà un altre dia. 

Creguda

 Que últimament estic com una mica creguda? Doncs mira, sí.

I què.

M'encanta.

Potser només m'estic creient el que és, i això no té res de mal. 

Avui he estat al costat de D., després de moooooolt temps de no veure'ns o veure'ns de refiló i de no dir-nos pràcticament res. 

Suposo que amb l'ajuda d'unes quantes birres que s'havia pres, després d'estar una estona al meu costat i haver-nos mirat als ulls com feia molt que no fèiem...he de dir que jo avui em sentia bastant poderosa entre unes coses i altres...

Doncs em diu "què fas aquesta tarda?". La meva resposta: rentadores. Diu no...és que aquesta tarda fan un concert i blablabla i no sé com ho tens, si podries...

Si us he de ser sincera no tenia putes ganes d'anar a aquest concert, ni m'ho he plantejat i ni tan sols podia. 

Ara, a sant de què m'ha dit això? Ni idea. Vull dir que en cap moment ha dit tipo a tothom, ei, algú vol venir a aquest concert i tal...després crec que ha quedat amb uns altres col·legues...però no sé...

He com recuperat aquell puntet de màgia que estic segura que vam tenir i que es va acabar amb una abraçada fortíssima que anava molt més enllà del temps protocolari que dura una abraçada. 

Demà no sé què faré amb G. Jo que avui presumia de ser tan decidida...i cada dia decideixo una cosa diferent.

Deixo fer al cos tot i que s'estimbi com divendres? Aviam què li veig a la mirada, aviam què em diu, aviam com em mira, si em somriu...

Dir-li que he quedat amb P+, segur que li dic. Per molt princesa que sigui, no és la única del món. Si vol alguna cosa que la demani. Si algú vol alguna cosa que me la demani. Jo ja vaig mostrant el que sento, tampoc m'arrossegaré. 

#digna

Cobra

 Ahir, després de l'episodi d'arremangar-se els turmells, jo estava ja HISTÈRICA. Però de mal rotllo. Del rotllo que no vull estar més així.

Per què em costa tant sostenir quan em penso que sí? Quan em penso que no, ho passo malament però ho sé fer. Però quan em penso que sí em descontrolo i no ho sé fer. 

Total, que quan va arribar el moment de l'abraçada ja em vaig descontrolar del tot.

Al principi en aquest blog intentava dissimular perquè fos molt anònim però ara ja vaig a saco, ja sabeu, l'alliberació. Però també penso que ja serà molt que arribi a segons qui amb la poquíssima gent que el llegeix. No hay mal que por bien no venga.  A mi em serveix igual pocs que molts. Gràcies de nou. 

Total, que quan la vaig abraçar ja estava jo totalment 'pallà' i li vaig dir que "quina bona olor.." el seu cabell, deu meu, és que em poso malaltíssima. 

La seva resposta va ser "pues...". Pues què? Vaig dir. Digues! Res, silenci, cara vermella i riure nerviós. Com puc (que em va costar horrors) la deixo anar i li dic que me'n vaig però em torno a acostar a fer-li un petó.

No li anava a fer als llavis (almenys això crec perquè amb el cos independitzat...) però ella va girar més la cara per assegurar-se que seria a la galta ben lluny de la boca. D'això se'n diu fer la cobra. 

Ja sé que ho he dit mil vegades però ara sí que si ELLA no fa cap pas, aquesta setmana li dic. Li dic que he de parar d'anar a abraçar-la tot i que m'encanta i fins ara ha sigut super bonic, perquè no sentim el mateix. No sé, ja he repetit tantes vegades la conversa dins del meu cervell...que penso que quan obri la boca recitaré un poema, més que parlar. Només li demano que m'ho deixi dir. 

Princesa, no ho saps però tens dos dies per decidir-te.

I sí, després ens haurem de veure cada dia sabent-ho tot però ho prefereixo. Almenys no ens tocarem i segur que tot es refredarà

Em sap greu donar-li carbasses com a amiga però avui he après que m'he de respectar, cuidar, i que mereixo que em cuidin i preservar el meu espai i salut.

Turmell

 Sí sí, repasseu el post d'ahir. 

Avui m'he assegut a terra al seu costat i s'ha arremangat una mica les malles per deixar els turmells més lliures.

Mmmm...hola?

Avui hem estat parlant un altre cop del perseguidor. De què li ha de dir, de si li ha de dir que no, de que si ell no li ha dit res explícitament no pot dir que no explícitament, de que li ha donat com una mica de peu en explicar-li coses d'ella. Que què fa, diu...

I jo fotent cullerada: és que si no dius res pot pensar que estàs dubtant o t'ho estàs pensant. Vale que només sí és sí. Ella...però si no li contesto  ja veu que no m'interessa, no no no no, nena, això ell no ho sap!!

Avui no sentia que anés per mi...però d'alguna manera relacionat...pf, no ho sé.

No crec que sigui que no sap com dir-me que no a mi quan cada cop la cosa està més hot i demano sisplau al meu cos alliberat que vagi un passet més enllà. 

Ahir el turmell, avui la cuixa per la part de dins...sí, què passa, és lo més normal del món, no? Un dia d'aquests li foto mà i mentrestant continuem parlant del temps tu, no sé...

I l'he fet aixecar per abraçar-la, me'n vaig i té la cara radiant.

G., ho sento però no pots dissimular, sé segur que sí. No entenc com en puc estar tan segura però ho sé. Tinc un mal de panxa permanent ja...

Estrabisme

 Com ho diria?

Em sento malament per coses que penso...hola? Per què m'he de sentir malament per això? Em sento egoista quan em tinc en compte, però egoista en plan mala persona. Jo defenso que l'egoisme és positiu en el sentit de que t'has de tenir en compte a tu  mateix igual que als altres però més perquè és la TEVA vida, no es tracta de despreciar a la resta de la humanitat ni res d'això, no sé si m'explico...

Avui G. no tenia un bon dia (amb raó) però l'he consolat molt. Bueno, i ella a mi perquè m'ha fet plorar. Em sentia tan a gust de compartir aquesta intimitat (a la nostra cita diària), em sentia tan a prop (perquè ho estava) l'escoltava però alhora li anava acariciant el turmell (no em pregunteu com he arribat a fer això. només sé que estava succeint) i la seva pell ultra fina mentre ella m'explicava les penes (i jo plorava per elles) i el meu cos al seu rotllo, que si m'apropo, que si t'abraço, que si t'acaricio el turmell...però això què és?

O sigui...escric per aviam si m'aclareixo, eh? O sigui, per una banda estic allà amb l'intel·lecte, parlant, en una situació concreta en unes circumstàncies concretes (tu, jo i la circumstància...) i per una altra li estic acariciant el turmell i només pendent de quan la podré tocar i abraçar. Les dues coses son reals però és que no sé...és com si mirés estràbic...com si no se m'ajunten les dues imatges en el cervell. 

Després li he dit que es llegís un poema de EL LLIBRE, un que és...déu meu...és una meravella i TAN eròtic...i ara al vespre li he enviat una foto del títol i els primers versos. Ho ha vist. No m'ha contestat res. No sé si l'estic provocant o atabalant. Jo què sé...com ja sabia però feia molt que no pensava...qui no s'arrisca, no pisca. 

No sé què volen dir aquests seus silencis. Però com dèiem aquell dia, posats a imaginar possibilitats, imaginem al nostre favor! Fora pensaments negatius, si ha de ser "no", que surti de la seva boca, no de la meva imaginació. 

La persona que m'ha fet els millors petons de la història ( i també molt de mal) diu que no em faci il·lusions...mare de deu...jo si és que no aprenc...

Ja porto dues carbasses de 3. Així és la meva vida. 

Cita

 L'abraçada d'avui...per favor...

Ja sense cap mena d'excusa, ja tot el matí planificat per estar soles en aquell moment i abraçar-nos, ho sé, n'estic segura, ho noto. Bidireccionalíssim.

Ha sigut preciós, he marxat tremolant, tu com t'has quedat?

Ara el meu pensament és que AQUEST nostre moment el vivim igual, no en tinc cap dubte però penso que potser no l'intel·lectualitzem igual. O sigui, jo després m'estic tot el dia aquí amb les meves palles mentals i penso que ella desconnecta però en el fons quan torna a arribar el moment tornem a estar en el mateix punt. 

Avui li he dit "després vinc". No hi havia cap motiu. Després vinc a abraçar-te!

I no és una abraçada de col·legues, és a full!! Molt forta, molt llarga amb tota la intenció, avui amb tot el cos (estàvem providencialment dretes, gràcies un altre cop guionistes i escenògrafes). M'ha fet un petó a la galta, ens separem amb un somriure, no sé si vermelles perquè està fosc.

Només vull estirar d'aquest fil, en sèrio. 

Em guardo ja anar cada dia a abraçar-la perquè sí. Com m'ha dit la meva amiga avui, no pensis en l'objectiu final, gaudeix del camí. 

I avui estic tan contenta, tan tranquil·la (què passa, que és el dia de la ela geminada??) . Aviam si aquesta tarda m'envia un missatge random.

Avui no ha tornat a parlar del perseguidor i això que li he posat a huevo, però es veu que avui ja no li interessava el tema a la princesa. 

Em tornarà loca (però em deixaré).

P.S.: s'havia rentat el cabell, aquest matí. M'agrada imaginar que és per mi.

Gir de guió

 Avui, enlloc de dir-me què li ha semblat el llibre que li vaig regalar, m'ha vingut esveradíssima a explicar que creu que hi ha un conegut que li va al darrere. 

Com us quedeu? Doncs igual com m'he quedat jo. 

Jo només li preguntava: però a tu t'interessa?? I diu que no. 

Justament ara en aquest instant m'ha d'explicar això A MI? Diu que no ho explica a les amigues més properes perquè el coneixen i que clar, va pensar que m'ho explicaria a mi. Doncs o no s'entera o té unes intencions molt recargolades!

Mireu, guionistes, ara m'he perdut.

El que més m'agrada son les teories de les meves amigues. 

Totes coincideixen en que s'ha cagat però per diferents motius: perquè sent algo, perquè no sent res blablabla o sigui que em quedo igual. I que em vol posar gelosa perquè jo havia quedat amb una altra persona o n'hi parlo. 

Jo l'únic que sé és que em té loca total i que avui quasi ni em deixa dinar i total, em treu la gana així que no importa molt. Tinc un nus a l'estómac.

I a més ara no sé què fer o com comportar-me, no sé com deixar-me portar. Aviam si seré jo la que s'ha cagat?

I demà al matí he d'anar al seu cotxe, sabeu?

Pietat, misericòrdia, ajuda! A més no en puc parlar a ningú que la conegui!

L'amiga més optimista que diu que s'ha cagat perquè sent algo diu que no afluixi, que si dubta ara és el moment d'apretar i que surti de dubtes provant-ho. Com m'agradaria tenir aquesta seguretat en mi mateixa però em cago...em cago...

M'hauria de concentrar en mi, en sentir-me poderosa, en agafar força. Ho intento, va. 

Poliamor

 Canviarem una mica de tema perquè de veritat...que quin cap de setmana més llarg. Se viene tostón.

Avui estava parlant amb una amiga (amb qui conscientment no he parlat de G., q ja em començo a ratllar a mi mateixa) de poliamor. Però no en el sentit de tenir 4 nòvios, sinó en la manera d'entendre les relacions, els vincles i l'amor.

Sembla com que amb la "parella tradicioanal" només puguis estimar a una persona i que a més acapari totes les formes d'amor, no només el sexe (que també penso...per què?) sinó tots els afectes siguin susceptibles de sentir gelos...ai, coi, redacto fatal, no m'ho tingueu en compte, sabeu que estic trastornada. 

O sigui, ahir vaig quedar amb N.P. i tot i que la conversa ja va ser com amb molta més confiança i ja no semblava una cita, sincerament us ho dic que és que és una dona atractivíssima! I és que en menys de no res cauria als seus peus, si ella volgués, esclar. Tot i sentir-me exactament igual d'enamorada de G.

Vale que estic en posició de que no ha passat res amb cap de les dues però penso...no és això possible? Per què una sola persona ho ha d'acaparar tot? Si em liés amb G., no podria continuar admirant N.P. i si es donés el cas, també liar-m'hi? M'ho pregunto, eh? Per què una cosa hauria d 'anul·lar l'altra? Potser sa lluna coneixerà la frase de "l'amo no sigueu gelós d'una fruita que no es gasta, tant és si un altre la tasta mentre n'hi hagi per vos". Doncs això. Estic explorant això, espero poder explorar-ho més a fons...ja m'enteneu. 

I també estic explorant per què la gent té tanta mania en ser hetero. M'explico.

Quan has estat educada per ser hetero (com totes les persones de la nostra generació) perquè senzillament no t'oferien cap altra opció ni la veies ni res...doncs ha quedat dins el teu cervell que això és el que ÉS. 

La meva teoria és que tu mateixi et crees una barrera de "lo correcte" o "lo que és". L'atracció sexual se sent cap a persones de l'altre gènere. Si en sents, doncs guai, continues i ja està però si de cop sents atracció per una persona del teu gènere (o de generes alternatius...aquí ja s'obriria un altre ventall) la meva teoria és que NO LA IDENTIFIQUES com a tal, et penses que és admiració o jo què sé i realment en aquell moment no la sents. Si algun dia sents una atracció molt forta (com em va passar a mi) se't trenca la barrera i dius ah, d'acord, es veu que també puc sentir això i se t'obre un món de llibertat. 

Per això de vegades la gent acaba fent coses rares i tenint relacions ambígües i plenes de malentesos. Segons he pogut parlar amb N.P. té clarament aquesta barrera però li agradaria poder-la trencar (hetero a la defensiva) però també vaig estar parlant amb una altra amiga del mateix tema i totes dues em deien és que a mi una dona em pot agradar però no m'atrau. Perdona? Doncs llavors no t'agrada o sigui...aviam, és que no ho entenc!

A mi em passa, per exemple ara, amb la gent molt més jove que jo que puc pensar que son guapis o boniquis però no diré que m'agraden si no m'atrauen...no és agradar, llavors. I si és agradar llavors és que t'atrau...ai mira, jo què sé...suposo que cadascú ho sent a la seva manera però m'encanta parlar-ne amb cadascú de com cadascú ho sent. 

Dissabte

 ...

Jo que volia desconnectar...M'he portat tan bé que avui pensava que ja portava dos dies desconnectant (o sigui, que ahir a la tarda ja comptava com a un dia i avui el segon...).

I va i m'envia una foto de EL LLIBRE a les seves cames amb la frase "per fi". Que per fi se'l llegeix...vol dir. 

Això després de l'episodi d'ahir...m'he d'esforçar molt per pensar que no vol dir res (per no posar-me més nerviosa). Que no vol dir necessàriament el que jo vull que vulgui dir, vaja. 

Lo bo és que estic tan contenta que enlloc d'estar més nerviosa, estic més tranquil·la. Perquè sento que ella ha fet un pas. 

Perquè vull que sigui dilluns a la nostra hora per preguntar-li que què li ha semblat.

Perquè m'ha enviat la foto per dir-me que el llegeix en plena consciència de que li he regalat jo. Que el que diu el llibre és de part meva? No ho sé. 

Tenim els nostres secrets, la nostra intimitat. Ai, és que és tan bonic!

Encara penso que potser em fotré l'hòstia santa de la meva vida...però m'és igual perquè no puc fer res per deixar de viure això que estic visquent. 

Quan he vist el seu missatge...jodeeeeer. M'he quedat un munt d'estona sense ni saber què contestar. 

Es pot dir tant en tan poc? Per fi. Dues parauletes tan curtes, tu. Miro la foto de les seves cames esculturals...si quasi no es veu res, només els pantalons! Però per això m'encanta. 

Si avui a sobre m'acompanyés un somni...aviam què em diu, al proper. 

Avui he quedat amb N.P. (val a dir q G. ho sabia...no ho trobeu interessant, això també?) i ha sigut molt interessant, també, tot i que estic tan enamorada...que avui ha sigut d'amigues per les dues parts, però igualment super interessant, m'encanta molt haver-la conegut. 

Perdoneu, no estic deixant gens d'espai a la imaginació però us podeu imaginar que el que explico és imaginació perquè bé ho sembla.